El disbarat es qüestiona allò establert. Per aquesta raó, es porta tan bé amb l'avantguarda. Avui i sempre. És necessari perquè marca interrogants en el curs de la vida. Fa tantes preguntes que, sovint, obté respostes interessants. És saludable en pràcticament totes les facetes de la nostra existència, però, en la creació artística, és pràcticament imprescindible. En l'actualitat, hauria d'estar prescrit per a tots aquells que es prenen a si mateixos massa seriosament i per als que practiquen una ironia bruta, autosuficient i interessada, alimentada pels mitjans majoritaris i les subvencions regionals. Reivindiquem el disbarat dadà, el que van exercitar els sureralistes i també grans noms del pop: Andy Warhol, Tom Wesselmann... En ocasions, el disbarat pot arribar a ser seriós, com ha demostrat, de vegades, sense saber-ho, l'escriptor Fernando Arrabal. No obstant això, el que ens cal avui és el que es tradueix en una alegria radical, sense complexs. Els poderosos han après a riure quan se'ls critica -per televisió o per Twitter- perquè no se senten realment amenaçats. Tanmateix, la classe dominant segueix sense saber com encaixar l'absurd genuí i el ridícul essencial. Aquest hauria de ser el repte de la cultura compromesa: eixamplar aquesta esquerda per resultar útils a la societat.