Al principi de la pel·lícula 24 hour Party People, de Michael Winterbottom, el personatge interpretat per Steve Coogan es disposa a explicar una història i dona una pista sobre el que vindrà: «Ícar». I afegeix que «si sabeu de què parlo, bé, i si no ho sabeu, vol dir que heu de llegir més». Aquest maliciós gag, un dels molts que regala aquest esplèndid film, vindria a ser la síntesi d'un dels grans problemes de la situació actual de la lectura: vivim una era de mandrosa immediatesa en què semblem esperar més que ens expliquin les coses que no a explorar-les amb un veritable afany de coneixement. Llegir es confon sovint amb el reduccionista exercici d'endinsar-se en una lectura més àmplia (allò que tipifiquem com a «llibre») quan en realitat el verb alberga unes infinites possibilitats d'entendre el context en què vivim. No es tracta tant de llegir sinó de saber abastar el seu valor, perquè quan converteixes la lectura en un simple exponent de l'oci desllueixes el seu poder de suggestió. Llegir no és cap mèrit, sinó la constatació de les nostres potencialitats, el desafiament als nostres abismes i el viatge voluntari als altres mons que són en aquest. Més que promoure el gust per la lectura, que també, hem de de reaprendre el seu significat en uns temps on s'insisteix a devaluar el poder de la paraula a través de la seva sobreexposició virtual. La literatura no és un contenidor hermètic, sinó un univers en expansió on qualsevol racó és susceptible de ser visitat. Llegir és emmirallar-se en l'evocació d'altres éssers per poder reconèixer-se a un mateix, dissoldre les fronteres cognitives per transcendir les nostres limitacions. Tot això, i molt més, és el que m'ha vingut al cap aquests dies mentre llegeixo el Farishta de Marc Pastor, la meva principal recomanació per aquest Sant Jordi i un dels més nítids exemples actuals que llegir, en majúscules, és endinsar-se en les múltiples formes i ressons d'això que anomenem realitat.
