La rendició i la fi d'ETA

19.04.2017 | 10:02

Els entesos sociòlegs asseguren que a l'Estat espanyol han de passar 100 anys perquè cicatritzi una ferida política, es tanqui sense rancor ni venjances, ara per ara, no s'ha oblidat la fratricida guerra civil que durà tres anys, però els guanyadors la van perllongar fins al 1975. El record atroç encara roman viu i la set de revenja no està del tot sadollada.

L'any 1978 es va proclamar que s'havia d'oblidar el franquisme, que entràvem en un període amnèsic («amnistia» pres del grec significa oblit) i que el passat, passat està, encara que per a molts el passat mai no passa i el que havia succeït en la guerra civil feréstega i sòrdida no estava oblidat. La transició de la dictadura va ser modèlica per alguns, per altres, un nyap perquè va deixar els implicats en l'antic règim no sols sense càstig sinó que alguns fins i tot premiats com a parlamentaris, president del govern i en Fraga, de la Xunta de Galicia.

Els experts sociòlegs es van quedar curts, puix que 100 anys em sembla poc. He conegut odis veïnals o enemistats familiars que s'han traslladat a moltes generacions posteriors (en genealogia la durada d'una generació és de 25 anys) i els rebesnéts, que no han perdonat, saben com els seus rebesavis van ser injustament desheretats o com el propietari limítrof va apropiar-se injustament de les finques de la família.

El dia abans que ETA oficialitzés a Baiona la seva rendició total tot lliurant les armes i proclamant que s'havia acabat la lluita armada, vaig esgarrifar-me llegint escrits a la xarxa. Molts d'ells protesten i clamen venjança, no en tenen prou que la banda terrorista hagi deixat de matar i exigeixen al poder polític i legislatiu un rescabalament més enllà de les condemnes que té en compte la justícia actual, com la pena de mort o la no reinserció social. Els suplicis que poden dictar els tribunals són insuficients. Volen sang. Ull per ull, dent per dent. Qui a espasa mata, d'espasa mor.

Reescric frases del seu sòrdid argumentari: «Els etarres han estat privilegiats amb règims carceraris confortables, fins podien fer l'amor en el vis a vis, en canvi les víctimes es podreixen en els cementeris»; «de cap manera podem partir de zero, com si res no hagués passat»; «els assassins no poden quedar impunes, cal castigar severament els terroristes, sense perdó ni pietat»; «per culpa d'aquests assassins el ressentiment i malfiança es prolongaran i mai més les dues comunitats d'Euskadi podran mirar-se la cara i viure en pau».

Un grup d'internautes els replicava advertint-los que no hi hauria forma humana de fer net, si no tractaven la dissolució definitiva d'ETA amb certa commiseració i que havien de situar els orígens i l'evolució de la banda en uns contextos de repressió determinats, com també la forma com havia estat tractada ETA amb el terrorisme d'estat.

(Hem vist massa cinema del sense perdó, massa arguments basats en la teoria de qui la fa la paga sense adonar-se dels problemes reals de la gent, de la seva situació d'analfabetisme social, de la seva vilesa moral provocada per entorns hostils familiars o de precarietat laboral. El cinema ha enaltit els venjadors i els que s'agafen la justícia pel seu compte).

L'Estat espanyol arrossega massa guerres caïnites. Els verdaders enemics som nosaltres mateixos, no han de venir estrangers a matar-nos; aquesta maleïda feina ja la sabem fer tot deixant a la posteritat una perversa herència de ressentiment i de sang. Si contemplem la història d'Espanya observem com s'han esbatussat carlins contra lliberals, republicans contra monàrquics, monàrquics contra monàrquics i els seculars malentesos entre les diferents comunitats, sovint apareixen disfressats de defensors d'un rei o d'un altre. (En Franco per atemorir s'inventà els maçons, jueus i comunistes nuats en una conjura internacional). Malauradament s'ha repetit massa la tragèdia intestina de germà contra germà, veí contra veí, poble contra poble, tron contra tron, conservadors contra progressistes i lliurepensadors.

La gran majoria dels països europeus s'han vist envaïts pels otomans, russos, els nazis, els aliats, fins han lliurat guerres frontereres contra austríacs, prussians, anglesos (un altre país mai ocupat, però blindat amb flegma britànica). Aquí els únics que entraren foren els francesos napoleònics, que provocaren la Guerra de la Independència o Guerra del Francès; una guerra en la qual van rebre els afrancesats, partidaris dels valors de la Il·lustració francesa, que aquí mai no van arribar. Del sud des del 712 no ha pujat ningú més a envair-nos. Espanya ha fet moltes lluites en territori estranger per conquerir noves terres o per defensar les colònies. Espanya és dins d'una península envoltada per mars que l'aïllen i els Pirineus tallen el contacte social amb Europa. Grècia, també, és una península, però ha estat el corredor històric de totes les invasions asiàtiques.

Alguns amics han considerat que hauria estat una sort entrar en la segona guerra mundial a favor dels feixistes i dels nazis, perquè els americans haurien acabat amb la dictadura d'en Franco, s'hauria instaurat la democràcia, tanmateix per Churchill, Roosevelt i Truman ja els anava bé un Franco anticomunista, perquè, llavors, el perill imminent el representaria la URSS.

No ha sortit un líder capaç d'alliberar-nos d'aquest llegat enverinat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema