Patxi López, candidat a líder del PSOE, va dir a ca la Terribas que la independència «divideix la societat catalana». La Mònica li va dir on havia detectat aquesta divisió, i el basc va respondre que al carrer.

Sorprès de no haver-me'n adonat, vaig sortir al carrer mirant atentament cap a totes bandes, i no vaig saber distingir els vianants independentistes dels unionistes. Vaig alçar la mirada cap a finestres i balcons i a penes vaig veure distintius d'alineament ideològic. Vaig parar l'oïda i no vaig sorprendre cap conversa relacionada amb el tema famós. Concursos de televisió, Barça, problemes domèstics, tafaneries familiars i drames adolescents es repartien els arguments dels diàlegs.

Finalment, vaig arribar a la meva cita amb Miquel Iceta, a qui havia de fer una entrevista, i li vaig preguntar per les paraules de López. Va dir-me que no hem de confondre divisió amb enfrontament. Home, vist així la cosa canvia. Però, vist així, la divisió deixa de ser motiu d'alarma i, per tant, deixa de ser notícia. Excepte si pensem que, en política, la divisió és dolenta.

Hi ha gent que ho veu així. Aquesta gent lamenta l'emergència independentista perquè divideix els catalans. Per la mateixa raó, s'oposarà a un referèndum sobre monarquia o república perquè dividiria els espanyols. Val més que deixem les coses tranquil·les, oi? És un argument potent, tan potent que val la pena seguir-li el fil.

Per exemple, les primàries divideixen els partits. Ara mateix, la candidatura de Patxi López fragmenta la militància entre els qui el volen i els qui no. Passa el mateix amb Susana Díaz i Pedro Sánchez. Les combinacions possibles de partidaris i contraris no és que parteixin el PSOE, és que l'esquarteren. Els que ho fan ben fet són els del PP: sempre eviten les primàries. Però el més greu és que les eleccions divideixen els països. Ara mateix la societat espanyola està dividida entre els qui volen Rajoy i els que el volen fer fora. En un any aquesta societat s'ha fracturat dues vegades en tants trossos com partits es van presentar a les eleccions: els uns, els altres, els de més enllà, tots criticant-se mútuament. I discussions als dinars del diumenge en família, grans baralles de cunyats, amb ball d'aliances entre el podemita, el popular, el riverista i el socialista.

Solució: fora eleccions, fora partits. Ja ho deien els falangistes: la democràcia disgrega.