En les pel·lícules de l'Oest que vèiem de nens, hi havia dos escenaris habituals. Un d'ells eren les grans praderies que els homes de raça blanca li disputaven als nadius indis amb la col·laboració imprescindible del Setè de Cavalleria. I un altre, el saloon del petit poble construït en fusta que representava la punta de llança de l'avanç civilitzador que venia des de l'Est del gran país que s'estava formant. En aquell petit poble construït en fusta convivien (com en els naixements nadalencs) uns personatges característics. El xèrif, sempre atabalat per la manca del personal necessari per fer front a la violència; el director, i a la vegada tipògraf, del petit diari que denunciava la corrupció política; el propietari de la funerària, un negoci en alça; el barber, el ferrer, i l'amo del magatzem on proveir-se dels estris necessaris per sobreviure en un mitjà tan hostil, des d'un càvec a uns claus, o a un parell de bones pistoles amb la seva consegüent munició. I a aquest personal de repartiment hauríem d'afegir un metge una mica borratxo que utilitzava el whisky o el conyac com anestèsic mentre operava a un ferit de bala.

Però el centre d'atracció social per excel·lència era el saloon, una institució que era, al mateix temps, hotel, restaurant, bar de cites, casino, sala de ball i escenari de baralles tumultuoses quan no de mortals enfrontaments a trets. I enmig d'aquest batibull de gent armada i de gustos homicides hi havia el pianista que animava l'ambient amb la seva música. Podia disparar-se contra qualsevol menys contra el pianista, i en algunes pel·lícules va arribar a exhibir-se un cartell demanant que ningú el posés en el punt de mira de la seva pistola.

Amb el pas del temps, la consigna de no disparar contra el pianista va arribar a convertir-se en un lloc comú sobre els límits a la violència indiscriminada. Una cautela molt necessària en un país com els Estats Units que té en la seva Constitució el dret de portar armes i on el prestigi social de la bona punteria per defensar la propietat, o qualsevol altra cosa que s'entengui com una causa justa, es manté des de la conquesta de l'Oest.

La creença està tan arrelada en la consciència popular que quan un president nord-americà viu les hores més baixes de la seva popularitat sol recórrer a un exercici de violència militar limitada per recuperar el favor dels votants. Sense remuntar-se massa en el calendari, ho va fer, per exemple, Bill Clinton quan, aclaparat per l'escàndol de les seves relacions sexuals amb la becària Monica Lewinsky a la Casa Blanca, va ordenar el bombardeig de suposades instal·lacions terroristes a l'Afganistan i Sudan. La represàlia va rebre fins i tot el suport dels líders republicans que l'assetjaven al Congrés.

I el mateix va fer més endavant quan va ordenar bombardejar l'Iraq dins de l'operació denominada Guineu del desert. L'exhibició de múscul li va servir per pujar en les enquestes de popularitat i al final va resultar absolt de l' impeachment. I una cosa semblant li va passar a Obama quan va anunciar l'estranya mort de Bin Laden.

Ara, li toca el torn a Trump d'utilitzar la mateixa tàctica amb els bombardejos a Síria i les amenaces a Corea del Nord. Deixant fora de perill al pianista, és clar.