Quan ningú s'ho esperava (i contradient les seves afirmacions de setmanes anteriors), la primera ministra britànica, Theresa May, va sorprendre en anticipar les eleccions al seu país (previstes, inicialment, per al 2020). Per què, aquest moviment de May?
La raó òbvia és que, en vista de les espinoses negociacions per acordar la sortida del Regne Unit de la UE, May ha decidit reforçar-se, amb la intenció d'obtenir un xec en blanc dels electors. En cas de vèncer, tindria un ampli marge temporal per negociar la sortida britànica en els termes que jutgi convenients, sense pressions de calendari ni de la seva pròpia formació (tant dels brexiters recalcitrants, partidaris de donar un cop de porta sense contemplacions quan es parli de factures, com dels euròfils que encara operen en el grup parlamentari conservador).
Però, més enllà del Brexit, el cop de May agafa amb el peu canviat a la majoria de l'oposició. Especialment, als laboristes de Jeremy Corbyn que, d'acord amb la enquestes, poden collir un dels pitjors resultats que es recorden. Això, unit a l'escapçament dels nacionalistes d'UKIP (que ja han aconseguit el seu objectiu: sortir de la UE), podria facilitar una àmplia majoria als tories de May.
No obstant això, tot i tenir-ho gairebé tot a favor, May no pot menysprear els riscos: els liberaldemòcrates, en fase ascendent, jugaran la carta d'un Brexit «tou» (és a dir, mantenir la major part d'acords possibles amb la UE), mentre que els sondejos britànics tenen fama merescuda de no haver encertat, últimament. I és que una consulta ciutadana, per molt guanyada que estigui, la carrega el diable. Si no, que May li pregunti al seu antecessor, David Cameron, que va haver de sortir per la porta de darrere després de perdre el referèndum sobre el Brexit. Gairebé inesperadament.
