De tots els casos de corrupció, Pretòria sembla no tenir res a veure amb el finançament de partits, almenys que s'hagi demostrat. Deixant de banda la rellevància d'alguns personatges que han estat clau en la història d'aquest país (Alavedra i Prenafeta) i que hi ha implicats de CDC i PSC (la sociovergència al màxim exponent), l'afer pertany a quatre pocavergonyes llestos. He tret el «molt» perquè si ho fossin tant, no els haurien enxampat. En el judici s'ha produït un detall que, malgrat que no se n'ha parlat gaire, té la seva importància. Prenafeta va revelar que va intercedir perquè Mas es reunís amb un «senyor controvertit» que volia «facilitar coses». Això pot voler dir molt o molt poc, però ha obert la porta perquè contertulians poc sospitosos de ser de la CUP, PP, Cs o PSC diguin que Mas «potser» ha de fer un nou pas al costat, o al darrere o a on sigui. Consideren que el PDeCAT ha de ser completament nou i net. Hi estic d'acord. El problema de la majoria de partits és que els nous i nets són tipus com en Bonvehí, que es deixa enregistrar en un restaurant ple de gent, que és incapaç de donar un argument creïble a les seves, també controvertides, declaracions i que si el deixen gaire estona davant d'un micro, és capaç de confessar que de petit mai va tornar aquell bolígraf al seu veí de pupitre. El que em porta a pensar que potser no va ser algú d'Esquerra qui va prémer el botó del mòbil.
