Europa no es pot permetre nous errors. Gràcies a l'actuació de Draghi al capdavant del BCE, la Unió va aconseguir guanyar el temps necessari per intentar consolidar l'euro. La recapitalització del sistema financer ha estat més lenta del previst, en part per la timidesa i l'excessiva ortodòxia de les autoritats alemanyes. Sens dubte, l'Europa política té encara molt de ficció i depèn amb excessiva freqüència del voluntarisme dels seus dirigents. Hi ha un banc central i una moneda única compartida per la majoria dels països, encara que els interessos polítics nacionals segueixen pesant més que l'objectiu d'uns futurs Estats Units d'Europa. Potser arribem a veure'ls algun dia, potser no. Però el camí es fa amb petits passos i, sobretot, reaccionant amb intel·ligència i ferma voluntat a les crisis. I, durant els últims tres lustres del projecte comunitari -almenys, des de la posada en circulació de la moneda única-, els errors han estat continus: del mal disseny inicial de l'euro de la lentitud en la resposta a la crisi financera que va esclatar a 2007-2008; de la incertesa sobre la suficiència fiscal dels països del sud al xoc polític -encara no resolt- que ha suposat la decisió britànica d'abandonar la Unió. Aquesta enfilall d'errors ha acabat per debilitar la posició europea en el context internacional i per minar la confiança dels ciutadans en les seves pròpies institucions. El moment populista té molt a veure amb aquesta manca de credibilitat.

Els pitjors anys de l'economia europea semblen ja una qüestió del passat, però els riscos responen ara al nom de la política. I els riscos són elevats. Primer Espanya i Holanda, que van salvar les respectives pilotes en l'últim minut del partit, tot i les enquestes. Des de llavors, l'epicentre de la preocupació s'ha desplaçat cap a França, que celebra la primera volta de les seves presidencials aquest diumenge. La por europea es concreta en dos noms: Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon, l'extrema dreta i el populisme de l'esquerra radical. El pitjor dels escenaris possibles seria la victòria en primera volta dels dos candidats antisistema, que posaria el poble francès davant d'una disjuntiva realment endimoniada. Entre els dos extrems no queda marge per al vot útil, ni tan sols amb les famoses pinces al nas amb què es va votar en el seu dia Jacques Chirac. Sens dubte, la manca de carisma de la resta d'aspirants - Macron o el disseny fallit d'unes elits burocràtiques; el conservador Fillon, acusat de nepotisme familiar- beneficia els populismes. És un mal que, per desgràcia, comença a fer-se endèmic a Europa.

Una segona volta entre Le Pen i Mélenchon provocaria un tremolor similar al que va causar el Brexit, amb la diferència que França és un país amb vocació de centralitat europeista i el Regne Unit no. L'escenari més probable, de totes maneres, segueix passant per una victòria ajustada de Le Pen a la primera volta davant d'un candidat dissenyat presumptament pel màrqueting, Emmanuel Macron, que necessita arribar a tota costa a la segona volta per poder convertir-se en president del país. En Fillon potser coincideix la major proporció de vot ocult, per la qual cosa aspira a ser la sorpresa de diumenge. No sortirem de dubtes fins la setmana vinent. Mentrestant, regnen els nervis a les cancelleries europees.