Tenir una idea clara de la geografia d'un país no és pas fàcil. Cal haver-lo trepitjat molt, haver-lo vist des d'una banda i des de l'altra, cal estimar-lo. Jacint Verdaguer en tenia la idea clara. A Excursions i viatges l'apama a consciència. Les obagues, les solanes, les cledes, els trencalls, els rius... I la gent, és clar. El més important és la gent que viu en un lloc determinat, que s'amara de les característiques d'aquella terra.

Si la geografia física roman inalterable, la geografia humana és en moviment constant. De quan estudiàvem a l'escola, els Estats no han parat de bellugar-se: Letònia i Txèquia, i Sèrbia i etc. El govern dels nostres veïns, però, té una idea curiosa i original respecte de la geografia, tant de la física com de la política: només cal veure la resistència que mostra a acceptar alguns estats. Kósovo, per exemple, té el reconeixement limitat per culpa d'ells, entre d'altres. De casos com Kósovo n'hi ha alguns més, tot i que, segons el dret internacional, per ser un Estat cal tenir un territori, una població i un govern autònom. Per tenir reconeixement internacional, com per sortir a les enciclopèdies, cal tenir, a més, amics. O, més que amics, altres Estats que puguin treure profit de reconèixer-te.

El govern espanyol practica la geografia variable, i no només en el reconeixement d'Estats. La practica, també, en geografia física. Diuen, i escriuen, que el corredor mediterrani passa per Madrid i així van invertint allà els diners que reben per invertir aquí. I és que des de les estepes, el mar sempre s'enveja. I el paisatge «messetari», dur i monòton, també els deu haver anat amarant.