Som tan egoistes que quan alguna cosa ens va malament, en la gran majoria de casos, la primera reacció que ens surt de dins és culpar el que tenim al costat, a algú altre. És un instint quasi natural, propi de la nostra espècie, una manera de fer que, en la tirania del capitalisme reptilià devorador d'ànimes en la que ens trobem totalment immersos, ha arribat -clar- al seu màxim esplendor, al seu zenit. Davant el problema, no estem acostumats a aturar-nos i fer un exercici d'introspecció real, a revisar el nostre modus operandi per veure si l'arrel d'allò que ens ha sortit malament o ens afecta rau precisament en la nostra pròpia conducta. De fet, som tan egoistes que quan suposadament fem alguna cosa per als altres, ho fem amb la intenció -conscient o inconscient- de sentir-nos, primer de tot, bé amb nosaltres mateixos. És trist però és així.

Un dels exemples més paradigmàtics de l'egoisme el tenim amb el meravellós món de la parella, un calaix de sastre d'estira-i-arronsa entre els seus actors per imposar-se l'un sobre l'altre. N'hi ha de tots colors, sí, però apunto a un acte concret que implica ser egoista o no ser-ho: el perdó. Molt poques vegades estem disposats a perdonar, sempre estem expectants amb actituds defensives i individualistes, postures que tots sabem que valen el mateix que qualsevol cosa comprada a un basar xinès. Si se supera aquest punt d'inflexió, o pitjor encara, se'l trampeja, llavors s'avança a un altre nivell, a la secta del mal matrimoni, un estadi premium d'egoisme que a mesura que va evolucionant i generant descendència arrasa amb tot el seu entorn, entre altres coses amb les clàssiques trobades de colla que passen a ser reunions familiars de caps de setmana amb dones i fills inclosos, tot en un. I si hi poguéssim ficar els amants al paquet, també ho faríem. Ho volem tot.

Muntar un festival cultural per amor a l'art és un altre exemple d'acte generós que pocs valoren. Són l'egoisme i la generositat, doncs, les dues cares de la mateixa moneda? Ser generós significa que hi ha un egoista a l'altra banda esperant per aprofitar-se'n? Existeix la solidaritat? Està l'Ajuntament de Girona controlat per reptilians? En el terreny més professional, els actes generosos també són exigus, difícils de veure, i sempre provoquen desconfiança perquè d'entrada intuïm que ens volen fotre. «Alguna cosa voldrà», pensem quan es dona. Amb aquest patir, procurar per l'altre perd rellevància; ens surt més a compte -òbviament- pensar en nosaltres mateixos perquè «una cosa és ser generós i l'altra gilipolles». Exigim igualtat quan el que busquem és dominar l'altre. Aquest egocentrisme, aquesta voluntat de poder, explica bona part de la història evolutiva de la humanitat, els èxits i els fracassos, i sobretot el seu actor principal, l'egoista que suggeria el gran pensador Max Stirner a la seva obra L'únic i la seva propietat, i que de fet som tots i cada un de nosaltres.