Un matí de primavera qualsevol, posem que de dijous passat, a la sala d'espera de la Zona C, on hi ha Pediatria, de la primera planta de l'edifici de Consultes Externes de l'Hospital Josep Trueta de Girona, un dispensari de dimensions notables. El nen (literalment) no aixeca dos pams de terra. Brama (literalment) com un ase. A voltes escataina (literalment) com una gallina. Corre (o prova de fer-ho) com un ànec. Es comporta (de veritat) com una bèstia. Mentrestant, els seus pares s'ho miren i somriuen; i li riuen les (des)gràcies. El petit bíped d'amb prou feines un any pronuncia amb una freqüència frenètica i a un volum eixordador una paraula (?) inintel·ligible: «iaio»?; «ialo»?; «alo»?; «malo»? Els pares, impassibles, romanen mig endropits en un dels gens confortables bancs de fusta de mentida de l'espaiosa sala d'espera. De tant en tant riuen i criden la personeta (?) de butxaca pel nom, que, no pas contenta de tallar el pas amb brusquedat a una pobra infermera o metgessa que surt d'una consulta i que per molt poc no es fot de cap, ara s'enfila a una moto de plàstic de propulsió humana i comença a donar voltes, endimoniat, a la màxima velocitat possible, sense respectar cap dels límits de la correcció en les formes. Els pares, però, continuen endropits en el banc incòmode i, de tant en tant, encara riuen les gracietes del petit gran mal educat, mentre la resta de pacients pacients i acompanyants resignats respectius soporten el xivarri, que no cessa: ara, la fura, desbocada de nou, obre la portella metàl·lica vermella que sembla protegir algun dispositiu antiincendis; i sembla que s'ho passa bé, el molt impresentable. Finalment la mare sembla despertar de l'endropiment profund i s'aixeca per, davant de tothom, escenificar una reprimenda a l'homenet en germen, que fa cas zero i que contraataca: recupera la maleïda moto de plàstic i es passeja per la sala a velocitat temerària. «Iaio!» o «ialo!» o «alo!» o «malo!», udola. I els pares s'ho passen pipa: tant li fa si a la resta els empipa.
