A mitjans del passat mes de març, el dimarts 14, hi va haver eleccions a la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Els diaris no se´n van fer gaire ressò perquè, en el batibull de notícies, les de les esglésies van quedant com a residuals. Però el fet era important, perquè calia saber fins on l´Església espanyola segueix la petja del papa Francesc. Va ser elegit president, per tercera vegada, el cardenal Ricardo Blázquez, de 75 anys, arquebisbe de Valladolid des del 2010, que ja va presidir la CEE en el trienni anterior des del 2014. Blázquez presidí la CEE aquell primer cop en el període 2005-2008, cosa que no fou ben vista ni per Joan Pau II ni per Benet XVI, perquè arrabassà la presidència a Rouco Varela, i el van deixar a la diòcesi de Bilbao sense el capel cardenalici per massa tou enfront del perill del laïcisme hispànic que Rouco qualificava de fonamentalista. Havia estat auxiliar de Rouco a Santiago el 1988 (per tant, coneixia la seva bonhomia), el 1992 fou titular de Palència i tres anys després de Bilbao.
En les votacions d´aquest mes de març, tanmateix, va ser defenestrat Carlos Osoro, arquebisbe de Madrid, arribat l´any passat a la porpra cardenalícia gràcies al papa Francesc. Al seu lloc, els bisbes espanyols van votar el polèmic cardenal Cañizares, un prelat afí al papat de Benet XVI, arquebisbe de València, que va pugnar per ser-ho de Barcelona, denominat pels seus fidels com «el petit Ratzinger»; havia estat ja vice-president de la CEE amb Rouco Varela i fou un home de la cúria vaticana. És un cardenal conservador, per no dir carca, que el 2009 comparà l´avortament amb els abusos sexuals a menors i davant de les eleccions catalanes del 2015 demanà als fidels resar contra la secessió catalana, perquè, segons ell, «no té cap justificació moral». L´episcopat espanyol, doncs, va preferir una frenada conservadora a l´embranzida que suposa el papat de l´argentí Bergoglio. Resultats de les votacions? Blázquez, 52; Cañizares, 20; Osoro, 3. Per a la vicepresidència, hi havia un altre favorit, a més d´Osoro: Omella, l´arquebisbe de Barcelona. Sembla que va ser absolutament menystingut a les votacions, a causa del procés que viu Catalunya, considerat del tot enfangat per la CEE: 45 Cañizares, 28 Osoro i 3 Omella.
Diuen que Blázquez, amb fama de moderat, té un caràcter afable i que ha estat teòleg del grup «Camí Nocatecumenal», un itinerari d´iniciació cristiana, nascut a Madrid el 1964 i promogut per Kiko Argüello (d´aquí el nom de «kikos»), la llicenciada Carmen Hernández i, més tard, pel sacerdot italià Mario Pezzi. Els dos primers vaig tenir la sort de conèixer-los a Roma a finals dels 60 o inicis dels 70. Amb estatuts aprovats per la Santa Seu des del 2008, a mitjans del 2013 s´havien difós per 120 països i avui compten amb un centenar de seminaris «Redemptoris Mater». En ser elegit, Blázquez es va presentar com a moderador de tots amb un programa una mica antiquat: «prolongar l´ona expansiva del concili Vaticà II». A aquest objectiu hi afegí el de voler una «Església servidora dels pobres» (i aquí sí que seguia el Papa Francesc), sense tenir en compte, tanmateix, que l´Església catòlica viu en el privilegi de la paga estatal a prelats, sacerdots i professors de religió de les escoles (gairebé mil milions d´euros sense que els creients ens hàgim de rascar gaire la butxaca).
Malgrat l´ambient sociopolític actual sigui ben diferent del dels seus anteriors mandats, no sabem si es pot esperar gaire res d´aquest home. Rajoy, que mai va voler rebre el cardenal Rouco, complimentà Blázquez a la Moncloa, en un gest que el significava com l´home preferit de la dreta. En el fons, interessa que l´Església representi equilibri i unitat. El comitè executiu de la CEE queda a mans dels conservadors Blázquez, Osoro -membre nat-, Omella, Jiménez Zamora (arquebisbe de Saragossa, acusat del delicte de revelació de secrets, de la qual hauria estat víctima una notària d´un dels tribunals canònics de la seva Cúria), flanquejats pels integristes Cañizares i Sanz Montes (arquebisbe d´Oviedo, portat l´any passat davant la justícia per 268 monges de l´associació Lumen Dei per vendes irregulars). De secretari i portaveu segueix José María Gil Tamayo.
No els serà fàcil fer equilibris en l´actual ebullició sociopolítica. Malauradament, l´Església espanyola calla davant de moltes realitats, culturals, socials, polítiques. La cúpula eclesial (i potser millor) no té cap paraula per al procés polític que viu Catalunya -i de Magisteri n´hi ha un munt- ni Euskadi, davant del desarmament etarra. Enfront de la fractura social que denuncien Càritas o Intermón no obra boca. Un missatge homòfob i discriminatori com el d´«Hazte oír» contra els transsexuals l´ha deixat per al debat polític.
Sortosament les comunitats de base tenen un altre modus operandi. Per exemple, l´associació «Cristianisme al Segle XXI» ha sortit en defensa de l´Església Evangèlica Espanyola (IEE), pel seu posicionament a favor de la inclusió de les persones LGTBI (Lesbianes, Gais, Transexuals, Bisexuals), atès que el passat 13 de març el Consell Evangèlic de Madrid l´havia donada de baixa tot i ser una de les seves esglésies fundadores. L´any passat, el sínode de l´IEE -òrgan màxim d´aquesta església- va posicionar-se a favor d´una pastoral inclusiva que pugui atendre qualsevol persona amb independència de la seva orientació sexual. El manifest deia així: «El missatge i la vida de Jesucrist ens inspiren a considerar l´acollida de totes les persones com una demanda de la justícia del Regne. En aquesta mateixa lògica s´inspiren els drets humans, amb els quals les esglésies protestants sempre han estat compromeses». Malgrat això, per al Consell Evangèlic de Madrid aquest posicionament entra en contradicció amb un dels principis de la Reforma Protestant: el de la preeminència dels preceptes bíblics.
«Cristianisme al Segle XXI» ha sortit al pas d´aquest fet, assegurant que aquesta posició no té la fonamentació bíblica que se li atribueix. «Per això sempre ha mantingut una posició inequívoca al respecte i ha tingut, des dels seus inicis, una posició en la defensa de la persona, independentment de la seva orientació sexual i en conseqüència també a favor d´una pastoral inclusiva. Ja en el seu III Congrés a l´octubre de 2003 sobre Família: dret i esperit, al manifest final dèiem: «La paraula de Jesús no pretenia jutjar, sinó acollir, no venia a treure llibertat, sinó a donar-la. El magisteri de l´Església no ha de basar-se, doncs, en una paraula que jutgi, discrimini o condemni [...] La nostra no ha de ser una mirada inquisidora, sinó alliberadora».
El debat sobre l´homosexualitat es dona arreu del món i tard o d´hora també el catolicisme l´haurà de posar sobre la taula superant estereotips que, en aquest cas, no tenen cap raó de ser biològica, ètica, religiosa i, menys encara, evangèlica.
