Els que porten corbata no desobeeixen...

24.04.2017 | 10:15

La frase del títol pot semblar enigmàtica, fins i tot provocar confusió, però és el que va dir el president Mas, acabada la vista oral que l´imputava de desobediència, juntament amb la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau, : «..els que porten corbata, no desobeeixen... aquest no és el nostre marc mental...». Va ser una resposta emmarcada en l´estratègia de defensa davant els tribunals per acreditar la inexistent voluntat de desobeir? O l´expressió d´unes fermes conviccions que la «desobediència» dins el concepte més ampli i legítim de «desobediència civil» , és una qüestió molt seriosa que ha de comptar amb el rigor d´uns requisits que li donen validesa?

Vull creure que la resposta obeeix a la segona interpretació, perquè algunes de les manifestacions de «desobediència», no responen als cànons validats conceptualment com a «desobediència civil». La «desobediència civil» no és teatralització, ni èpica, ni estripar públicament documents oficials, ni cantar davant els funcionaris, missatgers d´ordres rebudes: «...què volen aquesta gent que ve de matinada...». Pur posturisme per insuflar el fervor dels propis devots.

Amb oportunitat i encert, la revista Valors , en el seu número de març, dedica un dossier de firmes acreditades per parlar de la «desobediència civil». Aquella «desobediència» que ha fet avançar la humanitat per camins de llibertat i progrés, practicada per Gandhi, Mandela, Martin Luther King a gran escala i pels objectors de consciència que es negaren a complir el servei militar, en la història recent de l´Estat espanyol. Recordem, però, que la desobediència no era protagonitzada només per representants de les institucions, sinó per gent normal de carrer com quan Rosa Parks, l´any 1955, no va cedir el seu seient de l´autobús urbà a un blanc, com la llei obligava a fer. La «desobediència civil» precisa del compromís d´un nombre significatiu de ciutadans que de forma perllongada reivindiquen el seu legítim dret.

Albert Botta, professor de filosofia i ètica, explica en l´esmentada revista que la «desobediència civil» s´entén pla bé des de la noció del filòsof Jürgen Habermas sobre la democràcia com a l´espai públic de deliberació racional: la desobediència és actuació raonada de conviccions morals (conté una argumentació analitzable), és desobediència visible en l´espai públic (s´anuncia a l´avançada i, per tant, és coneguda pel poder ), és desobediència amb el propòsit manifest de trencar sense violència l´ordre legal concret establert pel poder, i és desobediència que assumeix les conseqüències del trencament d´aquella legalitat.

La desobediència civil remet al nucli dur dels fonaments racionals dels Estats democràtics. És el compromís cívic derivat de la consciència moral d´una part de la societat. És la lluita per la primacia del que és legítim sobre el que és legal. Aquesta lluita porta greus tensions a Catalunya. L´Estat defensa a «capa i espasa» el que és legal, mentre que un grup important de ciutadans defensen amb legitimitat que són una nació i reclamen els drets que els són propis.

Demanar un referèndum, àmpliament recolzat per la ciutadania catalana (les enquestes parlen d´un 70% i un 80%) perquè el poble català pugui decidir el seu futur com a poble, és un dret moralment legítim que s´ha d´imposar democràticament a les lleis que constrenyen drets i esdevenen injustes. El dret dels ciutadans de Catalunya a ser reconeguts com a nació i a decidir el seus futur és un dret legítim, recolzat per la Declaració dels Drets Humans de 1948, també per la Resolució de l´ONU de 1960 i la sentencia del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia de 22 de juliol de 2010.

En el camp de l´Església Catòlica les referències són nombroses des de la col·legialitat episcopal catalana : «Arrels cristianes de Catalunya» 1985 ; «Creure en l´Evangeli i anunciar-lo amb nous ardors» (2007); «Al servei del nostre poble» (2011).

També des d´instàncies de màxima autoritat universal encícliques com Pacem in terris de Joan XXIII (1963) i Populorum progressio (1967) ; o la constitució del Concili Vaticà II Gaudiu m et spes (1965). I més recentment les proclames del Papa Joan Pau II en el seu discurs de la Unesco a París (1980).

Com podeu veure, legitimitat per demanar que es realitzi un referèndum a Catalunya per decidir el propi futur polític, els ciutadans de Catalunya, la tenim tota. Si les lleis de l´Estat no ho permeten, esdevenen injustes... i tota llei injusta, des del punt de vista moral, es pot desobeir, sempre de manera no violenta, cívica, democràtica i sobretot intel·ligent. Tanmateix sabent que hi haurà conseqüències a l´acció de desobeir, però el que és legítim s´acaba imposant. Així sigui!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema