La primera volta de les eleccions franceses ens ha portat el triomf (relatiu amb un 23%) d' Emmanuel Macron, un jove exdirectiu de la Banca Rothschild que va ser ministre de Finances amb el socialista Hollande. Un èxit que ha estat saludat amb alces a la Borsa. I a més d'això, el fracàs de la dreta neogaullista de François Fillon, molt assetjat pels escàndols, i del socialista Benoît Hamon, justament les dues forces que van vertebrar el joc polític a França des de fa trenta anys. Després hi ha, fora de l'esquema considerat normal, l'esquerra insubmisa de l'exministre socialista Mélenchon i la ultradreta de Marine Le Pen. Una majoria d'analistes pronostiquen una aclaparadora victòria de Macron a la segona volta ja que seria recolzat tant pels votants de la dreta neogaullista, pels socialistes i molt probablement per bastants de l'Esquerra insubmisa ja que es presentaria Le Pen com una opció propera al nazisme. Una altra cosa seran les imminents legislatives en què la dispersió del vot farà que el partit de Macron no tingui majoria per governar còmodament. En més d'una tertúlia radiofònica he sentit la insòlita proposta de traslladar a l'escenari polític espanyol els resultats de les eleccions franceses. Segons aquest joc d'equivalències impossibles, el guanyador resultaria ser Ciutadans i els principals derrotats el senyor Rajoy i el senyor, o la senyora, que resulti victoriós de les primàries del Partit Socialista. En la mateixa línia, Pablo Iglesias amb Podem representaria el paper que fa Mélenchon amb la seva Esquerra insubmisa. I quedaria per assimilar el Front Nacional de Marine Le Pen amb un homòleg espanyol que no existeix donat que des dels temps de la Transició es va donar per sabut que el partit que va fundar el senyor Manuel Fraga Iribarne va fagocitar als possibles votants d'aquesta opció política.
Des que tinc memòria de llegir diaris, l'interès per les eleccions dels països veïns (i molt especialment de França) va ser una constant durant la dictadura. Aquí, qualsevol intent de formar un partit polític, o simplement parlar bé de la democràcia, podia ser castigat amb penes de presó. Però, en canvi, es toleraven les notícies sobre eleccions en altres parts del món. Una esquizofrènia, que era salvada amb gran habilitat i bon estil literari per un grup selecte d'enviats a l'estranger com a corresponsals. Molts dels quals, per cert, ja havien destacat durant el període republicà. Recordo respecte a això donya Josefina Carabias (1908-1980) que va fer des de París i per als diaris de l'Editorial Catòlica unes estupendes i molt divertides cròniques. José María Massip (1904-1973), que després de ser exiliat a Filipines va tornar a l'Espanya franquista i va destacar com a corresponsal a Washington d' ABC i de Diari de Barcelona. El gallec Felipe Fernández-Armesto, Augusto Assía, (1904-2002) del qual es va arribar a dir que va ser el doble espia que va enganyar els nazis sobre el lloc del desembarcament aliat a Europa. Carles Sentís (1911-2011), personatge ubic, que el mateix apareix al costat de Fraga a la famosa foto del bany de Palomares per desmentir el perill radioactiu de les bombes nord-americanes, que com a conseller del govern de Tarradellas a la Generalitat recobrada. El que passa a França sempre interessa.
