Donald Trump ja ha llançat la gran bomba, una GBU-43, d'unes 10 tones de pes i deu milions de dòlars, entre la frontera pakistanesa i afganesa amb la intenció de buidar-ho tot, d'esparracar el que fos soterrat o damunt de la superfície encara que ja estigui foradat. Havien necessitat 42 bombes predecessores per fer aquesta obra d'art, la 43, el joguet que tots els militars guerrers voldrien exhibir damunt la tauleta de l'habitació on dormen.

La BBU-43 és, com bé es va dir, una bomba perforadora, en forma de gegantí supositori que barrina el subsòl i esvoranca coves, dipòsits d'armaments, corriols, gihadistes, pous d'aigua, de petroli o els pobres animals hivernats.

Saddam Hussein proclamà que el càstig per la nova Operació Tempesta del Desert (2003) que infligiria a l'exèrcit invasor passaria a la història com «la mare de totes les guerres» -una locució èpica emprada ja en l'anterior Guerra del Golf-. Irak era un país que formava part de l'«Eix del Mal», segons en George W. Bush. Si havien de lliurar la mare de totes les guerres, els americans dissenyaren la bomba GBU-43, la mare de totes les bombes. La van tenir llesta per estar a l'alçada de tal esdeveniment històric, promès com a memorable, i en realitat va ser una maldestra investigació militar contra unes bombes brutes de destrucció massiva inexistents i que només figuraven en el cap d'en Bush, en José María Aznar i en Tony Blair. Una guerra de pols de desert contra un exèrcit iraquià desarmat i atrotinat; no van tenir ni temps d'estrenar la gran bomba no nuclear, una guerra de pacotilla no es mereixia que esclatés la mare de totes les bombes.

La GBU-43 és, doncs, filla de 42 bombes anteriors però es també mare d'altres que vindran més grosses i més destructives. Entre les bombes anteriors hi ha les químiques, tòxiques i tota la pesca, la mala pesca.

L'excusa esgrimida pel líder americà, en Donald Trump, ha estat l'intent d'esclafar els túnels per on circulen els partidaris del Califat, de l'Estat Islàmic, d'Isis. És la primera bomba de moltes altres perquè es comença sempre per una, per matar un insignificant mosquit o un empiocat pardal i sense saber com et trobes en un safari a Botswana i tornes carregat d'ullals d'elefants o reps joguines bèl·liques de nens que et demanen que les tornis carregades de bales letals.

Tirar bombes engresca molt i si la cosa t'agrada i cau bé a la ciutadania americana que et vota (com és el cas) i a molts països europeus, els civilitzats, hom s'avicia i no para de disparar-ne arreu, si es produeix el que eufemísticament es diuen «danys colaterals» (nens i població civil morts) no era pas aquesta la voluntat política. Qualsevol que ha vist l'explosió i l'immens trau que va fer a terra conclourà que és d'una gran bellesa contagiosa i convertir el planeta Terra en una diana és meravellós. Projectar bombes GBU-43 al mar no és divertit, puix que no fas mal a l'aigua perquè després de separar-se torna a ajuntar-se i a flor de mar només hi floten quatre cadàvers de sardines rostides i uns bacallans socarrimats, però un bon cacauet al terra deixa un esplèndid esvoranc visible que costa molt de tapar.

Perforar el sòl i fer túnels per esdevenir invisible als enemics no és pas un invent de la guerra del Vietnam, en les lluites medievals, quan dos exèrcits s'enfrontaven o una ciutat quedava assetjada, existien els professionals, militarment coneguts com a sapadors, a ambdós bàndols, dedicats a obrir galeries subterrànies per espiar o provocar atemptats. Homes de fang que es passaven el dia excavant per avançar metres i fer tanta maldat com poguessin.

De la mateixa manera que hi ha corredors tel·lúrics amagats, hi ha també el secretisme oficial, les dobles realitats, les mentides informatives, túnels impenetrables, laberints intricats que no es veuen i que a vegades es poden intuir. Què passa en realitat a Síria, quants van matar Kennedy, qui provoca les guerres a l'orient mitjà, qui sabia que es produiria l'atemptat a les torres bessones l'11-S del 2001, com va morir realment el papa Joan Pau I al 1978, és viu en Franco o és mort? Esbombar o rebentar les galeries subterrànies aèries secretes és tasca que realitza la premsa d'investigació.

El món bèl·lic i esbojarrat somriu a Trump. El president dels coreans del nord fa mèrits cada dia perquè els deixi caure un aglà explosiu. Els del califat també s'hi posen bé perquè els enviï un tortell o inventarà nous enemics delerosos de ser atacats per la primera potència mundial.

Èticament és reprovable que em facin riure les fanfarronades misògines i racistes d'en Trump i m'hauria de sotmetre a sessions de psicoanalista. La meva rialla és estúpida i primària, feréstega i remota, que la raó desaprova i m'avergonyeix. Els missatges bajans d'en Trump van directament a les vísceres dels receptors. Remouen instints ancestrals del nostre passat selvàtic, tot neutralitzant la filosofia grega, el renaixement i la Il·lustració. Trump, una bomba ideològica conservadora, que engresca els immobilistes mundials, vol retornar a l'aïllacionisme secular. El seu discurs sacseja les consciències adormides, les desvetlla amb proclames hiperbòliques d'alta tensió nacionalista i les dirigeix vers l'orgull èpic i la solemnitat de ser la primera potència del món. Americans, no us pregunteu què pot fer el país per vosaltres, pregunteu-vos què podeu fer per en Trump.