La situació actual del procés català em recorda el deliciós conte d' Andersen «El vestit nou de l'emperador». És prou sabut: uns desaprensius fan creure a l'emperador que li faran un vestit d'un teixit meravellós, que només les persones intel·ligents podran veure. L'emperador i tota la seva cort no veuen res, però simulen que ho veuen per no passar per beneits. L'emperador estrena el vestit nou en una gran processó. Dos alts dignataris fan com si sostinguessin la cua del mantell, i tothom, malgrat veure l'emperador nu, esclata en grans elogis del vestit nou, fins que un nen, innocent, exclama: «No porta res al damunt!», i aleshores es desfà l'engany i tothom s'hi afegeix: «No porta res al damunt!»

En el cas del procés català, el crit de l'infant innocent va ser la votació d'Arenys de Munt sobre la independència. Perduda la por, es van multiplicar les votacions en altres municipis, les Diades van mobilitzar multituds mai vistes i el 9-N dos milions i mig de catalans, plens d'il·lusió i emoció, van votar la independència. Ara diuen que, en tot cas, ho havia de votar tota Espanya, però va votar Anglaterra el referèndum d'Escòcia, o el Canadà anglòfon el del Quebec, o tota Europa el Brexit anglès, que també els afectava?

Des de ponent no ho entenen. Es pensen que el procés és un muntatge puntual d'uns quants caps calents, i que ja passarà la febrada. No s'han adonat que fa tres segles que som de cor independentistes, només que per la terrible repressió no gosàvem dir-ho. Fèlix Cucurull, en la seva gran obra Panoràmica del nacionalisme català (Edicions Catalanes de París, 1975), ho ha documentat. Testimonis independentistes es troben ja en el segle XVIIIè, immediatament després de la derrota, encara que només apareixen en els breus períodes de llibertat democràtica, perquè quasi constantment vigia a Catalunya, a diferència d'Espanya, l'estat d'excepció, tal com Prim va denunciar a les Corts. Balmes polemitza amb els independentistes: senyal que al seu temps n'hi havia, encara que tenien poques possibilitats d'expressar-se. El nacionalisme brolla, com per generació espontània i sense posar-se d'acord, independentment, tant a la dreta (carlins, Torras i Bages, Prat de la Riba, Cambó...) com a l'esquerra (federals, Pi i Margall, Almirall, Macià, Companys...). Pren noms diferents, segons les èpoques: provincialisme, regionalisme, nacionalisme, sobiranisme.

D'on ve, doncs que ara hagi esclatat aquest tsunami sobiranista? Dues són les novetats que l'han produït: primera, hem perdut la por; segona, ho veiem factible.

El conte d'Andersen semblava que acabaria explicant que, quan tothom gosa dir que no existeix el vestit meravellós, se suprimeix la processó, o bé que almenys l'emperador es tapa les vergonyes amb alguna roba de debò, però el final del conte és sorprenent: «L'emperador es recargolà, perquè conegué que era veritat, però pensà que la processó, ara, havia de seguir el seu curs i es mantingué més enravenat que mai, i els camarlencs anaren agafant en l'aire el ròssec invisible».

I la processó de l'emperador Rajoy continua.