Si no fos per les xarxes socials, que constitueixen un món a part i allunyat del real, el procés ni tan sols existiria. Un va pel carrer i no veu absolutament ningú preocupat per una independència que, si féssim cas del món virtual, estaria a tocar. Ni els empresaris la tenen en compte en fer comandes o realitzar els comptes per al proper exercici, ni els clubs de futbol a l´hora de preparar la temporada vinent, ni a en Messi sembla importar-li per renovar contracte ni, quan surto de nit, la gent ho treu a la conversa. Zero absolut. Estem en teoria davant d'un fet crucial que ha de canviar les nostres vides i tothom l'ignora en el dia a dia. Sort de les xarxes, que són les úniques que encara hi creuen. Bé, les xarxes i en Lluís Llach.
A les colles de nens, sempre n'hi ha un de més tontet a qui la resta fa servir, és el que queda en ridícul i s'emporta les bufetades. En Lluís Llach devia tenir una infantesa trista, no va conèixer aquest fenomen, i s'ha disposat a viure'l ara, en edat de jubilació. L'utilitzen d'enganyifa fent-li fer el numeret vagi on vagi, i ell es conforma que després li facin una manyaga al llom en forma d´aplaudiment al Parlament. Mou la cua, arf, arf, i fins la propera, mentre darrere seu 71 diputats agraeixen als déus haver posat en el seu camí aquest pobre crèdul que tanta vergonya els estalvia passar. Ara l'han fet amenaçar els funcionaris -els policies, vaja, ja que no crec que es referís a mestres i metges-, i ell s'hi ha fet amb tantes ganes com si estigués en aquells temps ja oblidats que pujava en un escenari, quan encara no havia aparcat els principis. Va dibuixar el futur amb què es trobarien els funcionaris amb la independència, amenaçant-los amb patiments, creient, pobre il·lús, que algun d´ells es mostraria preocupat. Em va recordar un islamista que sortia aquest dia a la TV parlant des de Bagdad, explicant què passaria quan aconseguissin instal·lar un califat a Europa. Mira com tremolem, Lluís.
