Ha mort de Pere Tàpias ens ha deixat trasbalsats, especialment els que havíem fruït de la seva amistat. A mi el Pere Tàpies que m´interessava més era el cantant. La seva aportació a la cançó va portar un nou aire, fresc i renovador: més humor, menys solemnitat, menys encarcarament, i fins i tot tendresa, com en la cançó passeig del Carme. Com a persona estava ple de bonhomia i només podia generar empatia.
Pere Tàpias era, també, un gurmet -persona a la qui li agrada menjar i beure bé-, que s´oposa a gastrònom -persona a qui l´interessa més l´origen i la història de la cuina i la seva cultura-. Una vegada vàrem coincidir a Menorca, on una associació privada -amb pocs mitjans- ens va convidar a parlar de cuina catalana. Al dinar previ que ens varen oferir, va sortir el Pere Tàpies gurmet: va prescindir del menú que ens oferien, i que la resta vàrem acceptar, i va demanar un vi que no hi estava previst. Per cert, també hi era present la Núria Feliu, que cobrava de la Generalitat simplement per esser-hi present... Pere Tàpies, en el sentit positiu, doncs era un gurmet, un bon vivant, no un gastrònom. Del menjar i el beure l´interessava particularment els seus aspectes lúdics.
Això ho va mostrar a bastament sobretot en els seus programes de ràdio, i especialment al Tàpies variades de Catalunya Ràdio. Hi feia, fonamentalment de conductor o comunicador, més que d´emissor d´opinió o de documentació. Gràcies a això el programa era una finestra oberta a tot el país amb què la gent explicava les seves receptes que, això sí, ningú no esplanava o contextualitzava. En un d´aquests programes en què es parlava dels bunyols de Quaresma, va trucar una oient de la Catalunya Nord explicant que allà feien bunyetes -un fet que qualsevol gastrònom que s´interessés pels Països Catalans hauria de conèixer, ja que és un fet públic i notori-, i Pere Tàpies va dir, demostrant la seva cultura francesa, «ah, sí, beignets» (nom francès dels bunyols que, evidentment no tenen res a veure amb les bunyetes, que són com unes orelletes). La senyora es va quedar ben parada.
Les grans virtuts de Pere Tàpias eren la de saber empatitzar amb la gent, i així els diversos actes en què concorria tenien una popularitat assegurada. A més, era un home de la terra -i no d´aquesta mena de gurmets, gormands gastrònoms «multi-culti»-, que defensava i estimava amb passió els plats d´aquí, i especialment els de la seva terra vilanovina -xató, etc.-, sobre el qual va escriure un llibre que, primerament va presentar per editar a la col·lecció de llibres de gastronomia que un servidor dirigia, «Pèl&Ploma», que no vàrem arribar a publicar perquè no s´adaptava a les característiques de la col·lecció. Ens deixa, doncs, el record d´un persona dotada d´una gran humanitat -en tots els sentits-, sempre somrient, bona persona. Que amb les seves cançons ens va fer passar grans moments de gaudi. Amic de les persones i de la cuina del país, gurmet -o si voleu, gormand- que va estendre, sense elitismes, la popularitat de la cuina catalana.
