Pujol i Duran van ser els símbols de la «C» i la «U». Eren referents dins dels partits perquè els havien modelat a la seva mida per extreure´n tot el suc només per a ells. Eren els líders inqüestionables perquè els militants tenien prohibit dubtar-ne sota amenaça de ser extingits de la vida política. Hi ha exemples de persones que van desaparèixer públicament d´un dia per l´altre només per haver planejat alternatives. Els va funcionar molt de temps perquè tenien el poder que els permetia seguir amb la pràctica de segar l´herba sota els peus. Ara ja no hi ha ni la «C» (disfressada amb unes altres sigles fins a unes eleccions que els seus dirigents no volen); ni la «U» (dilapidada sota els deutes i amb dues sentències que la marquen per sempre per haver-se lucrat amb diners que no eren seus). En la crua actualitat, Duran intenta donar lliçons escrivint un llibre que li permet (només per uns dies) reaparèixer a escena com si ell no fos el màxim responsable de tot el que ha passat a Unió. I Pujol també apareix enmig de l´escàndol dient: «sento tot el que està passant». Sembla una disculpa feta amb la boca petita; amagada, com la immoral fortuna familiar, entre el xivarri. El que sent en realitat és que l´hagin enxampat, que ja no pugui donar lliçons, que es posi en dubte el seu llegat polític i veure un fill entre reixes, perquè sap que la culpa és tota i només seva.