Dur les criatures a estudi té avantatges. Coneixes les altres famílies i de tard en tard fas algun amic. A la nostra escola és habitual que un cop lliurats els plançons els adults prenguem junts un cafè ràpid. Hi ha bars a prop que s´omplen de capelletes, en funció de la companyonia dels fills respectius, de les afinitats entre progenitors o, simplement, per crear un coixí de ciutadania compartida abans d´anar a la feina o d´anar a buscar-ne. El contacte humà em fascina, perquè m´informen de mons que no conec. Soc dels que cuso els interlocutors a preguntes. Els seus oficis i periples, des que tinc memòria que m´agraden els contes.

Fa dies, un grup vam quedar per anar a inscriure els nostres fills a un casal d´estiu. Els casals d´estiu es van inventar per arruïnar-nos durant aquelles quatre o cinc setmanes de juny i juliol, que els pares i ara també els avis treballen quan les criatures ja es fregeixen d´avorriment estival.

A la cua ens explicàvem facècies, per passar l´estona. I amb un pare argentí ens vam fer un tip de riure. Ens va explicar que havia demanat la nacionalitat espa­nyola. Es veu que et fan omplir un test, literalment «para acreditar la integración del ciudadano extranjero». Consultes sobre l´horari dels bancs, sobre lleis, el color dels taxis, nissagues de conqueridors i geografia nacional. Una de les preguntes que més em va esverar comença dient «Si compramos 250 gramos de queso, estamos comprando...». O aquesta altra, que demana «¿Dónde se puede encontrar un servicio de préstamo?» i pots triar entre un supermercat, una biblioteca i un taller mecànic. Interrogants sobre què vol dir l´acrònim de RENFE, per exemple, o aquell sobre quina d´aquestes opcions (PIB, PP o PSOE) no és un partit polític. I mirin, que també hi ha epopeia: «¿El rey de España que gobernó la mayor extensión conocida de territorios en el mundo fue Felipe II, III o IV?». I surrealisme: «En caso de catástrofe pública para los ciudadanos españoles, pueden ayudar si quieren, ¿verdadero o falso?». I collonades: «Enrique Iglesias es: cantante, guitarrista, actor».

Cap dels tres! -va cridar, enriolat, el meu amic argentí.

Vaig arribar a casa. El test es pot fer en línia. I el vaig aprovar. Per un marge estret, val a dir. La qüestió que va decantar la balança del costat dels encerts, la que va obrir-me les portes d´Espanya és «El menú de tres platos que ofrecen los restaurantes de lunes a viernes al mediodía por un precio especial se llama... a) menú especial, b) menú del día o c) menú infantil». Perquè, és clar, amb la de la RENFE jo sempre contestaré que l´acrònim vol dir «Rogamos Empujen Nuestros Trenes Estropeados». Un error sempitern que no em deixaria ser un espanyol fet i dret, si no fos que l´atzar de la naixença i de la Història m´hi va matricular.

En resum: jo espero que si fem un estat nou, l´endemà no preguntem als nouvinguts quines són les herbes de la ratafia. O si en Lluís Llach és músic, terratinent o diputat.