Joan Carles Gallego, aleshores líder de CCOO de Catalunya, deia a les vigílies del Primer de Maig de l´any passat: «Aquest any ha de suposar un punt d´inflexió. Fins ara estàvem a la defensiva. Intentàvem evitar la pèrdua de drets socials i laborals. Es tractava de resistir. Però ara és el moment d´exigir i reivindicar una distribució de la riquesa». Camil Ros, d´UGT, afegia: «Hem d´iniciar una ofensiva sindical per recuperar els drets perduts i els salaris retallats en l´àmbit públic i privat». Ben poc, per no dir res, ha canviat en l´últim any fins al punt que Comissions, ara amb Javier Pacheco de secretari general, i UGT, insisteixen enguany en les mateixes reivindicacions: ocupació estable, salaris justos i més drets socials. L´any passat, menys de mig miler de persones es van manifestar pels carrers de Girona el Primer de Maig, la majoria delegats sindicals. Ni durant la fase més dura de la crisi econòmica, els sindicats han aconseguit atreure grans mobilitzacions. Els sindicats i els partits polítics ja no lideren els problemes socials. La gent busca altres referents. I això ha de ser motiu de preocupació i reflexió general. Sobretot després d´una crisi que ha deixat uns efectes devastadors per a milers de treballadors. Molts no han pogut reincorporar-se el mercat laboral i d´altres han vist disminuïts els seus salaris. És de domini públic la creixent desigualtat social. El Banc dels Aliments no dona a l´abast. Càritas atén famílies que fa poc era inimaginable que entressin en la situació de pobresa. La bombolla immobiliària ha deixat endeutades moltes famílies que, a més, han vist com els seus habitatges han perdut valor. La crisi també ha provocat profuns canvis en el mercat laboral i en les relacions laborals. Paral·lelament, estem veient com les xifres macroeconòmiques indiquen una recuperació de l´economia. El PIB creix i els beneficis de les grans empreses han tornat a nivells anteriors als de la crisi. No obstant això, aquesta aparent bonança econòmica no és reflecteix ni en la reducció de l´atur, ni en millores salarials. Ans el contrari, la majoria dels nous contractes són temporals i en precari. Tot plegat genera una major bretxa social. Durant la crisi, els sindicats es van mantenir en una línia molt prudent. Van prioritzar mantenir el major nombre possible de llocs de treball. Encertadament, van aparcar l´enfrontament i les vagues perquè l´escenari era dantesc. Han deixat de ser referent laboral per aquest motiu? Seria injust. Estem veient com a bona part d´Europa i també als Estats Units, el segment social més castigat per la crisi ha abraçat els cants de sirena del populisme i de la ultradreta. I en lloc de buscar estratègies comunes entre les classes treballadores, més nacionalisme carrincló. Els è xits de Trump i Le Pen es deuen en gran part al suport dels més perjudicats per la crisi. Tenim mala peça al teler.
