Els poetes, els grans poetes, vull dir, sempre van per davant: són pioners, són transgressors, gairebé són visionaris. I ho són perquè porten la llengua més enllà de les convencions, més enllà dels límits, com exploradors intrèpids o savis folls esperonats per intuïcions genials. Dites per ells, les paraules esdevenen reveladores, sagrades, d´una consistència mítica. A les seves mans, la llengua resplendeix, il·lumina, fins i tot enlluerna. Com recordava Rodoreda, en agraïment i homenatge a l´herència rebuda, els poetes piquen pedra en la pedrera de l´idioma i hi descobreixen vetes d´or.

De cada poeta que he fet meu, en recordo algun poema que, com una cançó que un taral·leja segons el moment i l´estat d´ànim, evoco i m´acompanya sovint. De tots ells, en retinc metàfores i símbols potentíssims, imatges suggeridores, versos que són com divises. Alguns m´han ensenyat a mirar la natura amb uns altres ulls, com Verdaguer o Maragall. D´altres han enfortit la meva capacitat reflexiva, irònica, introspectiva, com Gabriel Ferrater o Màrius Torres. I tots m´han regalat un munt de paraules que he anat incorporant al meu vocabulari i que m´han ajudat a intentar escriure i pensar cada dia més acuradament, amb més rigor, amb més precisió, amb més amplitud i riquesa de matisos. Gràcies a Foix, per exemple, sé que hi cales que són «calanques» perquè acaben en cul-de-sac. Vinyoli em va ensenyar que, de tant en tant, cal viure «entotsolat», és a dir, lluny de tot, abstret i reclòs en el propi jo. I de Carner he après que la llibertat creadora és absoluta i, per això, es poden engendrar paraules tan precioses i evocadores com «gorgolar».

Ara que ens volen alimentar amb tanta literatura banal i adotzenada, ens hem de nodrir més que mai d´aquella poesia profunda i lúcida. Ara que tot són llamps i trons i ruixats efímers que, al capdavall, deixen la terra erma, hem de tornar a entomar la pluja fina, lenta i persistent que ens amara fins al moll de l´os. Ara que proliferen les estridències i la faramalla, convindria refugiar-se en la robusta sobrietat de les paraules justes i diàfanes. Avui que domina la mistificació i la petulància, faríem bé en aixoplugar-nos en la literatura honesta i plena de veritat. Al cap i a la fi, hi ha infinites raons per llegir poesia, però potser n´hi ha una de primordial, perquè ens immunitza contra els miratges i la frivolitat: «La poesia allunya de les aparences/ i fa propera la realitat» (Joan Vinyoli).