Ens acostem al pas de l´equador d´aquest any i Espanya segueix sense pressupostos ni líder socialista. No és un territori desconegut per a Mariano Rajoy, tot i que la paràlisi té els seus costos ineludibles. Les indecisions i suspicàcies que enfronten els dirigents nacionalistes catalans estan corroent el Procés per dins, encara que segurament es tracta tan sols d´una calma temporal. Convertit ja a ulls de Merkel en figura clau de l´estabilitat europea, la principal preocupació de Rajoy no pot ser altra que la metàstasi de la corrupció en el seu partit, que ha viscut una altra setmana de pànic des del doble epicentre de la crisi madrilenya: la detenció de l´expresident popular Ignacio González i el processament per la Fiscalia de la Delegada del Govern Concepción Dancausa. En un fet sense precedents en la història de la democràcia espanyola, el president de govern ha estat cridat a declarar presencialment en el judici oral de la primera causa del cas Gürtel. I la lògica dimissió d´Esperanza Aguirre ha acabat per dinamitar l´aparent tranquil·litat d´un partit que navegava a la comoditat dels últims mesos, impulsat per la recuperació econòmica. Veurem si el nou tsunami s´emporta per davant Mariano Rajoy -com auguren alguns- o si, un cop més, aconsegueix resistir. L´experiència ens ensenya que difícilment se´l pot donar per mort ni per liquidat.
El galop de la corrupció, unit al escapçament del PSOE i la inexperiència de Cs, alimenta una altra vegada el discurs esvalotador de Podem. L´absència de pressupostos o dels necessaris interlocutors, la impossibilitat de pactar polítiques o la inexistència d´un programa que vagi més enllà de la mera administració del moment econòmic beneficien qualsevol tipus de campanya que desacrediti el sistema i aboni la seva deslegitimació. La qüestió immediata, de totes maneres, és saber si el desprestigi de la vida pública pot anar més lluny o no. I, en tot cas, quines conseqüències electorals pot tenir. Cal sospitar que, arribats a aquest punt, ja relativament poques. El bipartidisme s´ha trencat, la desconfiança cap als partits forma part de la nova normalitat i, en definitiva, el dany ha estat fet. Ara, tret que el sistema entri en descomposició -cosa que no resulta previsible si tenim en compte el correcte funcionament de les institucions espanyoles-, la sensació és que torna a primar el dictat de l´economia.
El drama del país és l´absència d´un projecte més enllà d´anar tirant, a l´espera que el temps, l´atzar o Europa solucionin els nostres mals. Hi ha més ocupació, però de pèssima qualitat. Es torna a construir habitatge, però el preu dels lloguers en moltes zones d´Espanya amenaça de tornar al perímetre de la bombolla. Les institucions funcionen de forma raonable, però el degoteig incessant de casos de corrupció agita contínuament les aigües del malestar social. El drama és l´absència de projectes, que s´associa a un buit d´idees. Amb la mera administració es guanya temps, encara que també es magnifiquen dinàmiques pernicioses o senzillament s´evita encarar determinats problemes que poden convertir-se en apressants si no s´actua amb celeritat. De fons, el tema català que obligarà a una entesa després de l´estiu. Ha arribat la primavera, i s´acosta l´equador de l´any, sense que el temps s´hagi aclarit del tot. Amb el canvi climàtic, les gotes fredes apareixen en el moment més inesperat.
