M'ha passat només una vegada, entrevistar algú i que el seu cònjuge hi fos present. Sense ni demanar-ho, no és dona habituada a demanar, Marta Ferrusola es va asseure davant de Jordi Pujol i meu amb una mirada penetrant que denotava que no era allà per amor, sinó per controlar l'homenet que, capcot, empetitia davant la senyora. No va obrir boca en tota l'estona, però tampoc no li va treure els ulls de sobre al pobre diable. Juraria que no va pestanyejar una sola vegada, com les serps. Qui té el poder no necessita expressar-se, en fa prou mirant, en fa prou amb la presència silenciosa. Quina pena em va fer aquell calçasses.

Amb tal record terrorífic a la memòria, no em crec que els pares no sabessin res dels negocis dels fills. En aquella família no es mou un pèl, i molt menys un euro, sigui a la butxaca d'un fill, sigui a Andorra, sense permís. Si demà els meus fills em diuen que s'han comprat un cotxe, els preguntaré d'on han tret els diners. Amb més motiu ho ha de fer un president en saber que tots els fills que ha engendrat són milionaris. Ell, millor que ningú, sap de les poques llums dels nens i que les fortunes només poden tenir l'origen en l'ús del cognom per a negocis, comissions, contractes i contactes.

Un president és president abans que pare, i la seva principal tasca -més que recórrer el país alliçonant-lo- és fotre calbots als fills díscols. Si no és que la mare ho impedeix -ai, deixa els nens, d'alguna cosa han de viure, més val això que no que es droguin, és bo que tinguin iniciativa, mira que guapos estan, no com tu.

En tot aquest afer hi ha dues lliçons a no oblidar. La primera, que per defecte s'hauria d'investigar i considerar sospitosa tota persona amb més d'un milió d'euros al banc. Segur que ha delinquit, ni que sigui legalment, que és la forma més segura de delinquir.

I la segona, que aquella època fosca i tenebrosa que vam anomenar pujolisme era, en realitat, martisme.