Vet aquí que, tot d'un plegat, s'ha estès una preocupació general pel futur dels nostres funcionaris. Hi ha uns quants partits polítics que mostren una sensibilitat extrema envers el que passarà en aquest col·lectiu enorme si el dia de demà s'aprova al Parlament algun tipus de legislació encaminada a fer possible el referèndum sobiranista i/o el procés de desconnexió d'Espanya.

Així, doncs, si no ho hem entès malament, aquest interès sobtat dels partits unionistes no posa l'accent en les condicions de treball, el salari, els horaris, el règim de vacances i descansos o els mecanismes de promoció interna dels nostres funcionaris -que són els temes que certament els interessen-, sinó exclusivament en si podran ser utilitzats o no com a força de xoc per impedir que el procés independentista tiri endavant. Algú, doncs, va descobrir algun dia que, a manca d'una majoria parlamentària suficient per impedir els propòsits de Junts pel Sí i la CUP -que sí que disposen d'aquesta majoria, guanyada en unes eleccions que no ha discutit ningú-, una via possible per frenar les hipotètiques lleis de signe sobiranista era mobilitzar els funcionaris en contra.

I quan ara un diputat famós com Lluís Llach ha recordat una cosa tan òbvia i tan elemental com que els funcionaris han d'obeir les lleis del Parlament i que aquella persona que no les compleixi podrà ser sancionada, els nous i abrandats defensors dels nostres empleats públics han llançat el crit al cel. On s'és vist, posar de manifest que els servidors públics han de complir el seu deure i que, en el cas hipotètic que no ho fessin, haurien d'atendre's a les conseqüències. Què s'ha cregut aquest cantant retirat, objecte històric de les ires dels sectors més espanyolistes d'aquí i de fora, un artista que, com va recordar el president Puigdemont, ha sofert en pròpia carn la censura i la repressió dels amics d'aquells que ara fan veure que s'esquincen les vestidures per les seves paraules...

Sincerament, crec que els funcionaris haurien de sospitar de l'interès sobtat que experimenten envers ells aquests nous amics inesperats. Haurien de veure amb lucidesa que algú els vol utilitzar en una baralla política que, a falta del suport parlamentari suficient, diposita les seves esperances en una hipotètica rebel·lió dels empleats de l'administració. I haurien de comprendre, crec, que l'únic que els pertocarà de fer, quan n'arribi l'hora, és complir com fan habitualment amb les seves obligacions quotidianes i respectar allò que el Parlament aprovi. Fent-ho així, estaran perfectament protegits i no els caldrà l'escut tan sospitosament interessat d'una certa oposició i els seus escarafalls.

Primer va ser la invocació esbiaixada de la llei, després la manipulació dels fiscals i dels tribunals de justícia i del Tribunal Constitucional, més tard l'activació de la premsa de la caverna i de tota la diplomàcia espanyola a l'estranger, posteriorment l'ús de la policia i de les clavegueres de l'Estat, i ara l'intent d'alçar els funcionaris contra les lleis del Parlament. Un cop més, davant d'una reclamació pacífica, estrictament política, l'ús de l'amenaça i la força sense cap mena de mania. Tot s'hi val per impedir una cosa tan senzilla com que el poble de Catalunya expressi, per la via de les urnes, quin vol que sigui el seu futur.