Cartes

03.05.2017 | 07:00

Un diumenge d´abril
Miquel Eroles. Empresari, Igualada.
Era el diumenge 16 d´abril i el dilluns 17, quan un matrimoni igualadí, el Miquel i la Maite, vam decidir passar dos dies a la capital gironina. El matí del diumenge, vam passejar per la Catedral, el Barri dels Jueus, el Nucli Antic... Després de dinar, continuàrem la passejada fins arribar a l´hotel Gran Ultonia, on teníem l´habitació reservada. En arribar a l´habitació, vaig sentir una forta pressió al pit, la qual cosa ens va fer baixar ràpidament a la recepció de l´hotel per demanar urgentment una ambulància. Vaig tenir un infart que es va derivar en una mort sobtada.
Tot seguit, van venir dues ambulàncies medicalitzades, les quals em van fer la reanimació durant uns 45 minuts. Finalment, em van traslladar a l´Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta. Vull donar les gràcies al personal de les dues ambulàncies, ja que sense ells avui no estaria viu.
Paral·lelament, volem donar les gràcies a les persones que aquell dia eren a la recepció de l´hotel, especialment, a la noia que en tot moment va estar acompanyant a la meva dona durant les tasques de reanimació.
Vull agrair molt profundament la seva feina a tot el personal de l´hospital, des dels zeladors als infermers, fins, per descomptat, als metges. Per la seva professionalitat i el bon tracte humà que varen tenir amb els familiars i amics, ja que en tot moment, els explicaven les novetats que anaven succeint.
Avui estic viu gràcies a tots ells, i he tingut la sort de poder escriure aquestes quatre línies d´agraïment molt sinceres. Un igualadí molt afortunat.


Agraïment al personal Sanitari
del Santa Caterina
Joan Gironès i Muñoz Vilablareix
A la meva estada per intervenció quirúrgica a l´Hospital Santa Caterina només hi puc dedicar paraules d´agraïment a tot el personal sanitari que m´ha atès, en concret a la planta Baixa Accés 2, des dels traumatòlegs Dr. Ramon Roig i Dra. Carolina Ochoa amb tot el seu equip, com la Gemma (fisio).
I ara, permeteu-me la llicència i entengueu que no anomeni cap nom de les DUI, auxiliars, zel·ladors, que em varen atendre, per la senzilla raó que no em perdonaria l´oblit de tan sols un.
Així doncs, resta dir-vos que encara que l´Administració no us faci fàcil la feina continueu amb la vocació de servei que m´heu demostrat. La societat us necessita i està al vostre costat.
A tot@s moltes i moltes gràcies.


Nedar i guardar
la roba
ÀNGELA FERRER I MATÓ GIRONA
Actualment sembla que està de moda actuar com el que ens vol significar aquesta manera de dir, dites que s´estan perdent en detriment de la nostra llengua.
Jo, quan veig una situació adequada a aquesta manera de dir tan catalana aprofito per intentar recordar-les i no perdre-les com està passant.
La meva àvia en sabia un fotimer i jo aprofito aquesta saviesa popular per adequar-la el més possible a situacions del moment. Per exemple: Què fa la Colau? Sempre està a punt per posar-se del cantó guanyador. Si guanya l´independentisme,ella ho serà; si guanya seguir enganxats i sota un jou a Espanya, ella en  serà partidària i de procés res de res. És un oportunisme que a mi em posa a cent. Sempre s´ha practicat, la dita ja ens ho recorda i per desgràcia i a casa nostra mateix hi ha molta gent que opina de manera ambigua per posar-se de banda del guanyador. Va passar en el ­postfranquisme (Quants/es abandonaren els desitjos de llibertats i fins i tot es feren falangistes?). Una munió! I ara es va pel mateix camí. Quants caragirats ens trobarem! I amb cara d´innocència!
He posat un exemple d´un personatge que descaradament actua segons li bufa el vent,però per desgràcia i segons vagin les coses trobarem molta gent nedant tan feliços i que han guardat la roba. Temps al temps.
Ah! I pels que no coneixien aquesta manera de dir ja la poden incorporar i expandir-la arreu, almenys donarem a conèixer una mica més la nostra malferida llengua!


Trist, molt trist!
Maria Rosa Velasco Guix bonmatí
Fa pocs dies vaig ser a l´estació de tren de passeig de Gràcia i mentre esperava el tren va succeir un incident que em va esgarrifar. Una senyora que s´acabava d´asseure per esperar el seu tren va patir un mareig i va demanar ajuda a una altre que estava sentada a poca distància i aquesta la va ajudar molt amablement i jo que me´n vaig adonar també vaig oferir ajuda. Vam haver d´estirar la senyora, que no es refeia, i anava emblanquint i tot i i intentar incorporar-se no es recupera­va i el mareig continuava. Va quedar estirada a terra amb la seva bossa al cap i va passar la se­nyo­ra de la neteja a qui vam demanar ajuda i molt educadament va trucar al servei de l´estació i aquests van venir i oferir ambulància o el que calgués a la pobre senyora. Una actuació molt correcta però el que em va disgustar moltíssim és que ningú dels que va passar per allà, un munt de gent, ningú va preguntar què passava. Culleres! Es veia que la situació no era normal i alguna cosa passava i tothom a la seva –vergonyós, denigrant, aquesta és la societat que volem, que deixem que creixi?– buff, que trist! La societat està mal conduïda i anem a pitjor? Ja seria hora que s´aturés aquesta mala conducció i que ens guiï gent competent i humana –si encara en queda–.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema