La França cartesiana i racionalista

03.05.2017 | 07:00

Fa un temps que les enquestes electorals fallen molt en tots els països. Els britànics no havien de sortir de la Comunitat Europea segons els sondejos, no obstant guanyà el Brexit, només un dia abans del referèndum s'hi donava un lleuger punt d'avantatge. La Clinton, segons els pronòstics, esdevindria presidenta, l'anunciat perdedor, en Donald Trump, va ser l'elegit. També es van equivocar molt a Holanda. En canvi a Corea del Nord inexplicablement mai no s'equivoquen.

Un cas escandalós d'error preelectoral es donà el 27 de juny del 2016 en els comicis generals espanyols; no sols no van encertar les enquestes sinó tampoc els sondejos a peu d'urna. El PP estava obligat a aconseguir 117 diputats i en va treure 134, Podem entre 91 i 95, 67, Cs s'enfonsava i baixava a 26 representats, 32, a ERC li donaven 12, es va quedar en 9, i l'ex-CDC moria en 5 escons i se n'afanyà 8.

França, malgrat la «Revolució francesa» (1789-1799), és un país cartesià, il·lustrat, conservador, d'ordre, assenyat i racionalista, el que no significa carca, ans modern i durant segles molts moviments literaris i pictòrics van bressolar-se en les aigües del riu Sena de París i en els antres bohemis de Montmartre.

Renat Descartes, el pare de la filosofia moderna, autor del Discurs del Mètode, va teoritzar el que era la idiosincràsia del seu país, igual que els empiristes, excepte l'idealisme psicologista de Berkeley, alçaren a categoria filosòfica el procedir habitual britànic: observació, comprovació i demostració, i formulació de la llei. França és, doncs, metodologia, lògica i deducció; si hom no vol acatar aquest statu quo el que ha de fer és fugir, tal com va fer Descartes que residí en una aldea holandesa i pel mal cap de la reina Cristina de Suècia, amant de les arts, la música i la bellesa científica i humanística, anà a fer-li classes particulars i allà trepanà cranis tot buscant l'ànima amagada en l'enigmàtica glàndula pineal del cervell. Va morir d'una pneumònia. Com un home tan llest va anar a viure en els territoris del fred i del gel? Probablement per culpa de l'ambiciosa i ambigua reina que va acabar abraçant el catolicisme i és una de les poques dones enterrades a la Basílica de Sant Pere a la ciutat del Vaticà.

El racionalisme és sec i opressor; la raó sotmesa a l'asèpsia de la lògica no sap d'emocions, sentiments ni passions. Controla severament la vida, ensems, ens dignifica com a éssers pensants allunyant-nos de les feres, però ens deshumanitza en certa manera conduint la nostra existència pel recte camí de la sindèresi. El cartesianisme o l'exaltació de la raó va provocar històricament reaccions contràries, l'empirisme dels anglesos, els irracionalismes i vitalismes; filòsofs com Nietzsche i Bergson menystingueren la raó ofegadora dels impulsos vitals.

Les enquestes i el desig social és que diumenge d'aquesta setmana Emmanuel Macron derroti Marine Le Pen. Macron compta amb el suport del dretà Fillon i del socialista Hamon, per això es creu que serà un passeig triomfal de Macron al Palau de l'Elisi. (La síl·laba inicial del partit de Macron «En Marche!» correspon amb la síl·laba inicial del seu nom).

Tanmateix a França pot passar de tot, fins que la candidata del Front Nacional sigui proclamada presidenta. Qualsevol atemptat gihadista estremidor podria proclamar-la presidenta, perquè ella, com en Donald Trump, recull vots de la classe treballadora, de la classe mitjana desbeneficiada i dels racistes i xenòfobs, que consideren que és el millor escut, la més ferma trinxera contra el radicalisme islamista i la immigració descontenta i perillosa. Un greu atemptat produiria una reacció centrípeta nacionalista, de recolliment interior. També s'ha de tenir present un atac informàtic a favor de Le Pen per part de hackers russos o estatunidencs per complaure Putin i Trump. Enverinar la xarxa és l'última moda d'ingerència a la política interior dels països democràtics.

Aquests dies hem vist el duel dialèctic entre aquests dos candidats a la presidència, el cartesià, liberal i europeista Macron versus l'irracional, populista Le Pen. El primer vol que la França es quedi en el centre i en el cor d'Europa, l'altre fugir-ne com gat escaldat igual que feren els anglesos.

El partit d'en Emmanuel Macron és nou de trinca com a l'Estat espanyol ho va ser Podem i a l'Ajuntament de Barcelona, Ada Colau; alguns potser pensen que l'Ada Colau ja era coneguda com a activista política, però també era reconeguda la trajectòria política de Macron com a ministre d' Hollande. En canvi el Front Nacional ja fa més d'un decenni que està present a la vida política del país veí.

A la França cartesiana, il·lustrada, xovinista però cosmopolita, guanya Macron, però en la França insurreccional, irreflexiva, antisistema, populista guanya Le Pen; si guanya Le Pen és el fi definitiu de la Comunitat Europea i de l'euro. De nou un replegament nacionalista en tots els països que desconfiarien dels seus veïns, tornarien les fronteres, les duanes i els passaports.

Renat Descartes no sabia què fer a la vida; havia estudiat moltes carreres universitàries (medicina, dret, matemàtiques i física), no obstant reconegué no sabia res de la gent senzilla, sense estudis i es va fer soldat a fi d'aprendre en «el llibre del món». En aquesta incertesa existencial tingué un somni i en el somni llegí aquest poema d' Ausoni: «¿Quod vitae sectabor iter?»- quin camí seguiràs a la vida? Descartes es va fer filòsof. França es troba en una cruïlla i ha d'optar per decidir què vol fer a la vida. Que faci com Descartes i triï la raó.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema