La Guerra Freda d'Eurovisió

03.05.2017 | 07:00

El veto d'Ucraïna a la cantant designada per Rússia ha portat de tornada la Guerra Freda a un escenari tan inesperat com el d'Eurovisió, festival que enguany lliura els seus combats a Kíev. Com a primera represàlia, la televisió russa no transmetrà el certamen; i l'organització tem que algunes de les antigues repúbliques soviètiques se sumin al boicot.

No arribarà la sang al riu, naturalment. El camp de batalla ja no és l'estepa, com en temps de Napoleó o de les divisions cuirassades de Stalin que avançaven sobre Berlín amb l'ajuda del General Hivern. Ara és el plató de la tele el lloc on es disputa la primacia de les nacions, per mètodes generalment incruents.

És cert que la guerra de baixa intensitat que mantenen Ucraïna i les milícies pro-russes podria pujar de nivell després de l'incident del veto a Iúlia Samoylova; però tampoc sembla que el merder hagi d'estendre's fins al punt de preocupar Trump. Amb el cor partit entre el seu amic Putin i els ucraïnesos agredits, el president nord-americà no sabria gaire bé a qui atacar, amb el greu risc que s'emboliqués i acabés per bombardejar les dues parts en conflicte.

Curiosament, els dos països en guerra –literal i eurovisiva– van ser els guanyadors del festival en la seva edició de 2008. Rússia va obtenir el primer lloc i Ucraïna el segon, en un torneig al qual Espanya va concórrer en pla de conya amb Rodolfo Chikilicuatre.

L'afront que ara s'infligeix a Putin és particularment significativa, si es té en compte que aquest any és el del centenari de la Revolució d'Octubre en la ja extinta Unió Soviètica. El natural seria que el nou règim de Moscou pogués celebrar l'efemèride amb un triomf igualment històric sobre l'escenari d'Eurovisió; però serà que no. I aquestes coses de la tele no es perdonen fàcilment.

Són vents que arriben de l'Est. El festival s'havia anat apagant a poc a poc, relegat a hores marginals a la graella, fins que la incorporació dels països de l'Est va revifar l'agonitzant Eurovisió. El que va ser certamen d'estètica dolçament hortera que en temps del Caudillo reunia les famílies davant la tele, va ser pres a l'assalt pels soviètics i els seus països satèl·lits des de començaments de segle. Estònia, Letònia, Rússia, Sèrbia, Azerbaidjan i Ucraïna són alguns dels països que durant aquests darrers quinze anys han copat el palmarès d'Eurovisió.

La inesperada passió dels vells soviets per la que fins llavors era decadent cançó occidental va obrar el miracle de ressuscitar un festival que feia els seus darrers sospirs fora del prime time. Gràcies a l'empenta dels rojos conversos al certamen d' Uribarri, Eurovisió ha conegut nous dies de glòria que ara es podrien veure compromesos per la batussa entre Rússia i Ucraïna.

És urgent, doncs, que l'ONU intervingui en aquesta pendència musical abans que sigui tard. La Història, severa mestra, ensenya que els grans conflictes van començar per motius més aviat trivials: l'assassinat d'un arxiduc, una derrota futbolística i foteses per l'estil. Que una guerra –en realitat ja existent– cobrés més intensitat per culpa del Festival d'Eurovisió seria una de les últimes aportacions de l'home a la Història universal del despropòsit. Encara que tindria la seva gràcia escoltar la lletania eurovisiva del «Rússia, ten points, Ucraïna, eight points», entre canonada i canonada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema