En una recent entrevista a El Món a RAC1, Santiago Segura deia que ara no li deixarien fer el primer Torrente tal i com el coneixem perquè s'ha demonitzat la incorrecció política fins a extrems inimaginables. Té molta raó. De fet, passa amb el seu cinema i amb nombrosos títols de la comèdia d'arreu del món, que vistos avui resulten més subversius del que ja ho eren en el moment de la seva estrena perquè, des de fa temps, s'ha anat abaixant el sostre de l'humor, en la perfecta metàfora de la involució en què vivim immersos. Ara determinades sèries i pel·lícules serien titllades de misògines, racistes, xenòfobes o feixistes sense cap tipus de matís, només amb la contundència que donen 140 caràcters i la vocació de polemista. Podríem estar d'acord que l'humor ha de tenir uns límits, però el problema és que s'equivoquen els barems: el límit no és el què, sinó el com. El veritable baròmetre no és de què ens riem, sinó la gràcia amb què ho fem i el relat que encertem a donar-li. Com passa en tantes coses, actualment els debats es redueixen a dos extrems enfrontats, descuidant que la reflexió comença pels grisos, pels termes mitjans, perquè és allà on l'humor troba la seva raó de ser. Però en lloc d'això assistim, amb una barreja de desconcert i impotència, a la laminació de l'humor com a instrument de conscienciació, en gran mesura perquè permetem que uns presumptes guardians de la moral ens privin del nostre poder per decidir de què riem. L'humor, per eixelebrat i pujat de to que sigui, té el do d'emmirallar-nos a les nostres contradiccions, als nostres prejudicis i les nostres inhibicions. Efectivament, com deia Segura, vivim una era de severa correcció, de relativització de la crítica implícita a l'acudit, en què es juga a convertir el gag en part del problema i no de la solució. I és un error, perquè ens fa menys lliures, menys llestos i, sobretot, menys feliços.