Es comença a percebre ja el retorn de la bombolla. Hi ha un punt d'exageració en l'ús d'aquesta paraula que hauríem de matisar acuradament. No es tracta d'una bombolla encara estesa a totes les capes de la societat, ni d'una bombolla madura, ni de res que no formi part dels cicles habituals de l'economia, quan els vents a favor bufen amb força. Però sí anuncia que tot torna -el bo i el dolent- i també que la memòria de l'home és curta. L'alegria econòmica ofereix múltiples símptomes: de l'escassetat dels lloguers a la de mà d'obra formada, de l' overbooking turístic a les zones hoteleres al bon to de les exportacions o la forta creació d'ocupació que supera ja totes les previsions inicials del Govern. Les previsions a l'alça ofertes pel Banc d'Espanya són contínues i ja es parla d'un creixement del PIB previst per a aquest any d'un 3% i d'una taxa d'atur propera al 16%. Sens dubte, el sempre difícil equilibri pressupostari es beneficiarà del dinamisme empresarial, ajustant de forma gairebé natural els números vermells del dèficit que permetrà, si una lleugera inflació acompanya la pujada del PIB, esmorteir les dades desbocades del deute públic. Amb els tipus d'interès a nivells històricament baixos i la renovada facilitat en l'accés al crèdit, l'economia espanyola ha iniciat una espècie de cercle virtuós, beneficiada també pels baixos salaris, els preus d'enderrocament de molts actius i les reformes dutes a terme en els mercats. Resulta especialment sorprenent -per positiu- la creixent capacitat exportadora del teixit industrial del país, que ens indica que alguna cosa s'ha fet bé en aquests anys. Segurament moltes coses. Segurament no tot.

El risc de les acceleracions sobtades resideix en els excessos que anuncien recaigudes. Per descomptat, el sector financer es troba millor preparat que fa una dècada per afrontar xocs interns o externs. Però l'endeutament segueix en zona crítica, el debilitament patrimonial de molts assalariats resulta evident, els nivells d'atur són i seguiran sent alts durant molts anys i els efectes positius de les reformes són menors amb el pas del temps. Un govern en precari no afavoreix l'adopció de moltes mesures imprescindibles, com la necessària liberalització dels col·legis professionals, la potenciació de la competència o adequar la fiscalitat a les necessitats d'una Administració que encara manté un dèficit estructural massa elevat. Més aviat succeeix el contrari i comprovem com l'arribada d'unes renovades vaques grasses està empenyent la despesa pública cap amunt. Tot i que els matisos poden ser innombrables, l'important aquí és constatar que les finestres d'oportunitat són breus en el temps i els forts vents de cua poden encara estendre's durant uns anys més -ja veurem quants-, però no indefinidament. I que la situació general d'Espanya continua sent molt precària. Lluny de la solidesa, el futur té una mica de atzarós.

Igual que els pèndols, l'economia espanyola avança amb rapidesa a l'anada però també destrueix amb celeritat la seva riquesa a la tornada. I amb els primers compassos de la bombolla ja detectem el retorn dels vells vicis: l'abandó del capital humà pel treball intensiu i d'escàs valor afegit, l'amenaça d'una inflació encara latent, l'absència de reformes, l'escàs despalanquejament, l'abús del crèdit, els baixos nivells d'estalvi... el fort creixement d'aquests últims anys hauria de cridar a l'optimisme, però també a la prudència.