Venen de molt lluny i són molt estimades per arquitectes, artistes, novel·listes, creadors de cinema, són repetides icones del turisme, siluetes que conviden a conèixer-ne les seves singularitats. Són les nostres catedrals.
Però catedrals endins, amb la reverència d'un creient o amb la curiositat potser frívola d'un turista, hi ha una sòlida realitat que travessa segles i ens arriba a nosaltres a partir d'un dia molt reculat, quan uns treballadors anònims varen desmuntar les últimes bastides i els xindris de les arcades, obrint així els cors a les admiracions universals.
Aquells murs albergaven vertaders centres de cultura popular. L'ànima de les catedrals medievals acollia tant el cerimonial estrictament litúrgic com l'activitat cultural de l'època, també festiva, relacionada amb els dies senyalats del calendari religiós. Joan Amades, profund estudiós del costumari català, relata detalls de la riquesa de vida de les catedrals a l'època medieval; el drama sagrat era una escenificació a l'interior de les catedrals que comprenia recital de textos, música, cant coral, molta acció, comparses, actuacions que es podien referir, principalment, als cicles de Nadal i Setmana Santa; cada temporada es podia anar complicant l'escenificació, tot buscant més realisme, i així va augmentar el número del actuants i fins i tot afegint-hi la presència de bestiar; és fàcil imaginar que pel cicle de Nadal hi figuressin un bou, una mula i uns quants xais. Diuen també les cròniques que quan l'acció teatral requeria una certa apoteosi aquesta quedava molt millorada organitzant la sorpresa d'uns vols de coloms que s'escampaven per tota la catderal acollidora; coses d'una època, ara difícil d'imaginar, però que ens expliquen una voluntat receptiva. De l'àmbit d'una catedral avui en diríem plató.
Progressivament aquells excessos populars varen fer que les autoritats eclesiàstiques determinessin que el drama sagrat -amb tanta autenticitat i parafernàlia- s'hauria de celebrar a l'exterior. Aquest és un fet que podria explicar la realitat actual, fruit de l'evolució històrica: les nostres figures de pessebre i els pastorets procedeixen d'aquells actuants del drama sagrat de Nadal; i els antics actuants de la narració de la Passió, covertits en imatges, varen donar origen als passos o misteris que surten per Setmana Santa.
El mateix Joan Amades explica dues referències ben gironines: el drama sagrat més antic de Catalunya és escrit l'any 1380 i es diu El martiri de Sant Esteve, representat a la catedral de Girona; sant Esteve va morir apedregat i a l'escenificació les «pedres» eren dolços, però durs, que la gent portava fets de casa i hom es podia acarnissar quan venia el moment del martiri, cosa que permet fer-se una idea de l'estat en què quedava l'escenari catedralici. L'altra referència gironina és que en certa ocasió un bisbe va haver de prohibir tocar sardanes a l'interior de la catedral. Ja se sap, tot té un límit. Però ben mirat -i depurant com calgui aquelles excentricitats- podem reconèixer el poder de convocatòria, l'acolliment i el paper de les catedrals en la culturització d'aquells pobles antics, llavores no lletrats.
La catedral de Girona celebra ara els 600 anys de la decisió de fer una sola nau, fet transcendental que va posar la nostra catedral al mapa de les categories definitives. En aquesta efemèride la catedral ha tingut el gust excel·lent d'obsequiar els gironins. S'ha representat al seu interior la Consueta de Sant Jordi cavaller sobre un text mallorquí anònim. Tot un record i homenatge a aquell nostre pretèrit, ja ple de força cultural, però ara realitzat amb una elevada dignitat, i amb el corresponent servei de les possibilitats tecnològiques. Les dues sessions de la Consueta varen ser un èxit desbordant de públic que va aclamar amb entusiasme la voluntat promotora i la realització efectuada. L'agraïment públic s'adreçava tant a la fidelitat i realisme de l'actuació teatral com a la luminotècnia definitivament majestuosa i a la bellesa dels sons de l'orgue, sempre entranyables pels gironins.
Ara la catedral de Girona ens ha fet obrir els ulls a l'inici d'una descoberta que ha de continuar. Com diu el poeta, ja no podem desaprendre les rutes infinites. La Consueta de Sant Jordi cavaller ens representa una fita que indica un camí esplendorós. Felicitats, catedral de Girona.
