Ja sabem que l'1 de maig segueix essent la festa major dels sindicats, als quals ja els queden molt poques oportunitats de lluir perquè el seu paper ha quedat reduït al no res. Ara bé, no se si vostès s'hi han fixat, però cada vegada que apareix un sindicalista d'aquells que no s'ha adonat que hem passat del blanc i negre al color, em pregunto per què sempre han de cridar quan fan un discurs, com si l'audiència o els quatre gats que els segueixen fossin sords o, potser, els sembla que com més criden més es fan notar. Avui, si analitzem els discursos d'aquells sindicalistes que encara es creuen que cridant els empresaris s'amagaran sota les pedres, ens adonem que es tracta de construccions simples, sense més contingut que l'eslògan superficial que ja no és capaç d'atreure ni convèncer gairebé ningú.

Als sindicats els han passat dues coses, d'una banda varen cometre el greu error de dependre del sistema públic fins al punt de viure només de les subvencions i dels ajuts de l'administració i, d'altra banda, s'han quedat ancorats en una diapositiva antiga, pensant-se que en aquest país segueixen havent-hi grans indústries. Avui, per si no ho saben, aquells antics treballadors són o bé autònoms o bé personal precari del sector serveis, als quals cap sindicat és capaç d'arreglar-los ni una miqueta el sou i pel que fa als empresaris, si mirem la composició de moltes de les empreses que segueixen actives veurem que no són més que fons d'inversió on ja no és possible identificar l'amo, perquè aquest acaba essent una simple bústia de correus en qualsevol paradís fiscal.

Ja poden anar cridant que any rere any veiem com es redueix el nombre de seguidors d'aquests sindicats que han passat a la història i que no han sabut adaptar-se al present. O bé posen molta imaginació o al final ningú recordarà quin era el motiu de celebració de l'1 de maig, però si us plau, que deixin de cridar i aprenguin a parlar.