En Joan Pluma és un superheroi gironí que en el moment àlgid de la seva vida professional va exercir més de trenta càrrecs públics alhora, una xifra incerta ja que no hi havia ningú més amb prou superpoders que pogués comptar-los tots. Després de tota una vida professant el socialisme, qui sap si per excés de càrrega o per una sobtada revelació, un bon dia es va llevar convergent i sense haver de donar explicacions a la militància, va aconseguir un càrrec dels grossos, dels que es fan a Barcelona. Un altre gironí, just després de ser investit president de la Generalitat, el va fer fora i de raons potser no li'n faltaven encara que només fos per evitar que tractés el patrimoni de tot Catalunya igual com va fer amb el patrimoni gironí.

Sense feina, Pluma no podia tornar a l'àmbit socialista per recuperar algun de tants càrrecs però tot rumiant va recordar una plaça exercida en una fundació privada de la UdG, de fa catorze anys enrere. I va demanar de tornar-hi. A la fundació s'hi va establir un altre pes pesant qui va trobar que dos galls en el mateix galliner s'estarien fent la guerra. I així, Pluma va haver d'anar a judici. I el jutge li ha donat la raó. Els que l'hem fet sempre a l'empresa privada, la de veritat, sovint en empreses familiars, hem fet curt de crispetes seguint tot el procés. A la privada de veritat has de saber fer de tot, moltes hores al dia, enduent-te els maldecaps a casa, on només hi ha pares per dormir i badar diumenge a la tarda, bregant per tirar endavant l'empresa perquè a mal dades cap diner públic taparà una mala gestió. I quan pleguem, pleguem per sempre.

Quan Pluma anava per recuperar la feina, la que havia fet fa catorze anys, es va trobar una oferta a la taula. El món del diuen-diuen-diuen assegura que li donaven 75.000 ? a canvi de renunciar. I la resposta d'en Pluma va ser solemne: «Això és una merda!». Han arribat a un acord i el lector pot fer càbales sobre la quantitat final. Per ser positius, una ganga si és per impedir que qui va fer perdre 2,3 milions d'euros a tots els gironins per la gestió del xalet Tarrús pugui prendre decisions en el teu despatx.

La fundació ha de retre comptes i així en algun moment sabrem quants diners s'han gastat en aquest afer. I si no surten els números, tot seran presses per estirar-los dels comptes públics, perquè aquí allò que és privat és privat a mitges i deixa de ser-ho quan els comptes no quadren. Florentino style. I si els cèntims no ragen de l'Ajuntament o de la Diputació, la culpa serà de Madrid. Com sempre.