Les xarxes socials, i en especial Twitter, donen sentit a la cabòria que sobre l'invent de la ràdio van desenvolupar, a principis del segle passat i cada un per la seva banda, Bertolt Brecht i Walter Benjamin. Van pensar que la ràdio podria ser un vehicle de comunicació en ambdues direccions (que no hi hagués distinció entre els que fan la ràdio i els oients). Brecht apostava perquè fos un aparell de comunicació enlloc d'un mitjà de distribució controlat per uns quants. Que la gent tingués transmissors a casa seva i entre tots construissin el discurs de la ràdio. La teoria, que ara pot semblar descabellada, és que serviria per posar en comú coneixement i informació.

Es van equivocar amb la ràdio, que bàsicament és i ha estat unidireccional, però amb el temps ha arribat l'eina que van somiar aquests dos referents del pensament europeu: les xarxes socials. La seva teoria es basava en l'èxit de la suma del coneixement però no introduïa un altre concepte matemàtic: la resta. Ara s'ha demostrat que els humans connectats en xarxa també poden restar i causar l'efecte pervers: sumar estupidesa, potenciar la ignorància col·lectiva i donar molt poder als manipuladors, com es va demostrar durant les eleccions americanes, en el decurs de la campanya del Brexit o amb milions d'estratègies propagandístiques que s'amaguen entre les fulles d'aquesta jungla electrònica. Darrera de la simpàtica silueta de l'ocell blau, s'hi amaga un depredador insaciable de voluntats.

Twitter és una xarxa social que cada dia que la miro em va venir ganes de donar-me'n de baixa immediatament per la gran quantitat de pèrfids que l'habiten servint causes tèrboles. Mai faig el pas definitiu per abandonar Twitter perquè tinc un ofici on la velocitat -l'única virtut que té aquesta xarxa sobretot a l'hora de fer córrer notícies- ha passat a tenir la mateixa importància que té en la Fórmula 1 però sense el riscos dels pilots que com a mínim s'hi juguen la vida. Actualment en el periodisme l'error i la manipulació no penalitzen gens. No fa ni 20 anys, un periodista que s'equivocava no dormia i, fins que no demostrés el contrari, lluïa una dolorosa xacra que costava de treure.