Tot fa pensar que Emmanuel Macron serà el futur president de França. Malgrat que l'esquerra radical francesa no demana votar-hi -els programes econòmics i proclames antielit de Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon són com dues gotes d'aigua-, l'exbanquer i exministre d'Economia de François Hollande, 39 anys, guanyarà la segona volta de les eleccions presidencials d'aquest diumenge. Ningú ho hauria signat fa un any. Macron ha creat un partit de nova arrel amb moltes semblances en el seu programa al que ofereix Cs a Espanya. Una espècie de socialiberalisme o extrem centrisme, com s'anomena ara, que té com a objectiu reformar tranquil·lament els nusos i excessos d'un país on el pes del sistema públic és excessiu. No ho tindrà fàcil. En primer lloc haurà d'esperar a les eleccions legislatives de juny, on caldrà veure si el seu nounat partit, En Marche!, és capaç d'aconseguir prou representants a l'Assemblea, on encara manen el partit republicà i el socialista. És posible que Macron hagi d'acabar adoptant una cohabitació amb un primer ministre d'un partit diferent. Aquest no és l'únic inconvenient. A França, quan un president/govern vol trencar l'statu quo i els privilegis del sector públic i els sindicats, es munten vagues de qualsevol mena que paralitzen el país i compliquen tota negociació. Ho han intentat, i fracasat, governs anteriors. Des d'un punt de vista europeu on sí es valorarà Macron és com a contrapartida de poder a qui mani a Alemanya (hi ha eleccions al setembre): Angela Merkel o el socialista Martin Schulz. La UE té per davant la necessitat de mirar-se al mirall, negociar la sortida del Regne Unit; però, sobretot, recuperar la il·lusió pel projecte comú. Si no, els Le Pen i Mélenchon algun dia guanyaran.
