És costum molt català aquest de començar les cases pel teulat. Pilar Rahola publica llibres abans d'aprendre a escriure, Puigdemont és nomenat president abans d'encapçalar una sola llista, la família Pujol és milionària abans de començar a treballar, i muntem missions diplomàtiques a l'estranger abans de saber si ens voldrà rebre algú, ni que sigui la secretària d'un subsecretari. Res, però, comparable a tirar endavant l'anomenat Procés després de la derrota en les -també anomenades- plebiscitàries. Els catalans som així. I així ens va, tot sigui dit.
Els Sí gegants apareguts en algunes ciutats -provi vostè de posar un rètol en plena Rambla de Girona, a veure què dura- en són un nou exemple: la resposta abans de la pregunta, com correspon a poble tan peculiar. Una mostra més de com fer les coses al revés perquè surtin malament. Sí? Sí, a quina pregunta? És evident que no es pot referir a la independència, ja que només un babau respondria afirmativament sense saber la pregunta. No és el mateix «Vol la independència si de les aixetes ragen bitllets?» que «Vol la independència si en Llach se'n torna a l'Àfrica?» que «Vol la independència amb els mangants de sempre?».
Quan vaig veure el president, cofoi, fotografiar-se davant d'un d'aquests Sí, em vaig il·lusionar pensant que la pregunta era si per fi el govern començarà a governar, o si deixarà d'anar a demanar cacauets i dàtils a en Carter i al rei del Marroc, o si finalitzarà el nepotisme. Ho vaig descartar per impossible. Si la resposta és sí, la pregunta només pot ser si aquest estiu a la paella de Cadaqués ell portarà les gambes, si ha acomiadat el seu perruquer, si creu que el Girona pujarà, si va bé de ventre o si TV3 aconseguirà desprestigiar-se encara més amb el nou director.
Fins que rumiant, rumiant, vaig concloure que la pregunta és si els catalans són tan idiotes i crèduls com pensava el president. D'aquí el seu somriure mentre mostra el gran Sí.
