Diuen que fa cent vint-i-cinc anys del naixement de l'escriptor i cent-cinquanta del de la seva filla Aurora -també escriptora i poc coneguda-. Fa temps que vivim dins de l'orla dels escriptors morts -homenatges. Se segueix l'ordre dels consagrats. La cultura dels llibres recuperats. La idea és bona perquè sorgeix d'un concepte essencial: divulgar l'obra d'autors catalans. Campanades damunt les cendres. Els catalans encara hem de reivindicar el nostres clàssics, vivim en una eterna reivindicació. La vida cada dia corre més de pressa i a la societat li costa fixar el propi imaginari.
Aquest any toca als Bertrana. Prudenci Bertrana, gran autor, personatge d'alçada en una de les millors i controvertides èpoques catalanes, a cavall entre el modernisme i el noucentisme. Coratjós, elegant, culte i d'ànima rebel -l'estètica crua pel damunt de la barroeria de l'ordre-, va trencar amb el mainstream. Va crear una literatura directe, de ressons rústics i no-gens autocontemplativa. El «bon salvatge» també podia estar empeltat de violència i passions obsessives. Irònic i sarcàstic, s'endinsa en la confusa naturalesa de l'erotisme sec, desencadenat gràcies a pulsions ingovernables. La catedral de Girona com un territori de por, horror i delirants al·lucinacions. La millor obra, la novel·la curta, Josafat, n'és l'exponent i també les Proses bàrbares -textos que anaven més enllà del que llavors descrivien altres autors més sofisticats. Defuig la intel·lectualitat refistolada de l'estil i s'autoanomena «bàrbar». Va travessar línies vermelles i la novel·la va provocar un escàndol en la mentalitat retrògrada de l'època. Llarga polèmica i també silencis duradors.
L'escriptor va fixar bona part del seu món a partir d'un escenari concret; la confrontació entre el món rural i l'urbà. Natura versus civilització. Escapulari irreverent en el qual retalla, estira i remunta una idea senzilla: ser lliure pensador. No li van permetre. Havia estripat la lògica. Bertrana crea un personatge llegendari. Fora de mida i alhora essencial. Aclareix el temps i afina un clàssic. Un arquetip perquè Girona tingui un futur literari. La ciutat i sobretot la catedral com un personatge de fonda dominació sobre la vida de la gent. Rituals foscos, agres i poques esperances en un món reglat per una moral inquisidora. Va certificar les vetustes pulsions humanes que recorrien la ciutat perduda i de mística repodrida. Capellanesca i de funcionarial implantació, immòbil. La ciutat no se n'escapa, és deutora dels seus escriptors.
L'esperit de Prudenci Bertrana, gràcies a Déu, encara recorre alguns carrers i raconades de la Girona actual.
