A l´altra banda d´una temporada d´alternatives i vertiginoses pujades i caigudes, sorgeix la figura de Leo Messi. Després d´un partit vibrant i d´haver estat caçat innombrables vegades, sang, patacades i un ull de vellut, en el darrer segon i seguint l´estela de Sergi Roberto, Messi marca el gol de la victòria. Una jugada dramàtica i narrativament impecable. L´èpica de les coses petites que en un no res esdevenen gegantines. Moment de felicitat completa. L´alegria de descobrir com l´impossible de vegades assalta la realitat. No és una qüestió de creure o de tenir fe cega a l´hora de salvar les dificultats, ni d´esperar que un cop de l´atzar trabuqui el guió a favor dels bons, els teus, sinó de llegir la darrera línia d´una novel·la d´aventures ben escrita. La càrrega simbòlica que comporta viure fets excepcionals. Llavors i quan Messi es treu la samarreta i l´ensenya al públic mostrant el número 10, abaixa el cap i després se senya, l´estadi emmudeix. Tothom es rendeix a l´evidència d´uns fets consumats amb elegància. Damunt del silenci ressonen les paraules que va dir quan era petit: Recordeu el meu nom, em dic Leo Messi! Amb el gol 500 ha culminat l´ascensió a l´Everest per la vessant més complicada: l´escenari de l´adversari. I l´àlbum dels moments perfectes s´amplia amb una instantània perdurable. Messi ha col·locat un munt de peces al modern imaginari culé. La senzillesa dels grans artistes. Una bona jugada o un gest, de vegades, honora tota una vida. Més enllà de sumar pilotes i botes d´or, encara és capaç de sorprendre els ulls dels aficionats que es pensaven que ja ho havien vist tot. La llarga senda d´una bellesa eterna.