Josep Tero és una de les personalitats més rellevants de la cançó catalana. Ho és sense èmfasi, però amb coherència. Ho és des d´un humanisme inequívoc, des del treball tenaç i rigorós, des del compromís cívic i l´èxigència ètica, des de la vocació apassionada de fer del cant una expressió de plenitud cultural. Ho és des de fa temps. Ho acrediten la seva sòlida discografia i la col·laboració amb artistes com Georges Moustaki, Maria del Mar Bonet o Marina Rossell. Al costat de les seves cançons sobre temes propis, entre les quals n´hi ha que han esdevingut veritables himnes, com Quan dic l´Escala, Josep Tero ha incorporat al seu repertori textos de Joan Salvat-Papasseit, Caterina Albert, Maria Àngels Anglada, Maria-Mercè Marçal,... Un dels seus poetes predilectes és Konstandinos Kavafis i la seva obra tan mediterrània, d´una sensualitat vitalista i nostàlgica i d´una lucidesa trasbalsadora, que ha deixat una empremta profunda en les generacions literàries posteriors. I a Kavafis ha dedicat el seu darrer enregistrament, Kavafis en concert, on Tero es nodreix de versions que han dut a terme del poeta alexandrí Carles Riba, mestre i referent de dignitat, el lluminós Alexis Eudald Solà, el savi Joan Ferraté i el formidable hel·lenista Eusebi Ayensa, membre de l´Acadèmia d´Atenes i expert investigador sobre Kavafis, que, a més, encapçala el disc amb una encertada presentació. Cal agrair a Ayensa la dedicació indefallent a construir ponts entre Grècia i Catalunya, per donar continuïtat a una tradició filològica que al nostre país ha contribuït a aconseguir que afrontéssim els reptes de la contemporaneïtat sense oblidar els vincles decisius amb les nostres civilitzacions fundacionals. Kavafis en concert, que inclou una preciosa reproducció del manuscrit de la primera estrofa del poema Ítaca, amb les correccions personals del seu autor, conté vuit cançons, precedides de la recitació subtil i commoguda de Maria Farantouri, figura mítica de la cançó grega. A l´hora de concebre aquest conjunt, Josep Tero ha esquivat, amb bon criteri, la temptació de tornar a musicar dos poemes kavafians que Lluís Llach ja havia convertit en temes memorables, Ítaca i A la taverna del mar. Tero, sense trair Llach, ens hi endinsa des del seu propi estil. Entre les peces més interessants d´aquest magnífic mosaic kavafià, vull esmentar-ne una ben singular, El gat («Són insondables els secrets sentiments que té/ i és pulcra la bellesa que serenament transmet»). Potser, però, el moment culminant de Kavafis en concert és Cos meu, recorda..., una de les millors creacions musicals de Josep Tero, que Marina Rossell havia fet també seva d´una manera admirable, i que en aquesta ocasió sentim interpretada per Tero de primer en la paraula precisa i intensa de la traducció de Riba («Cos meu, recorda/ no solament com t´han arribat a estimar,/no solament els llits on has jagut,/sinó també aquells desigs que per tu/ lluïen dins els ulls obertament!») i tot seguit en els versos impressionants de l´original grec.