Macron, president

07.05.2017 | 11:27

Avui s´espera que França confirmi a Emmanuel Macron com a nou president. Com a ell li agrada ser definit, aquest fet ha estat trencador, disruptor. A mi també m´agraden les persones que es qüestionen l´ordre establert, sabent que només així es pot avançar, allò que aquí en diem trencar els ous per poder fer una truita. Qualsevol societat o empresa pot avançar per millores continuades, guanyant en el dia a dia fruit de l´organització i el treball intens. D´això els japonesos en són els reis, practicant el Lean Management (la producció eficient) com ningú, però a mi m´agraden més les societats i les empreses disruptores, creatives, que aporten idees i productes que abans no hi eren. En això els Estats Units són els referents, capaços de qüestionar-s´ho tot, de saltar les normes més clares, de fer teories que van en direcció contrària, d´apostar per persones amb idees revolucionàries com Steve Jobs, fundador d´Apple, o Elon Musk, fundador de Tesla i impulsor d´un munt de noves activitats i productes.

Salvant les distàncies, Macron és un disruptor, convençut que les ideologies predominants, dreta i esquerra, no són capaces de resoldre els problemes actuals derivats de la globalització. Té raó, la pèrdua de riquesa per la competència global no es pot resoldre només creant més moneda o més deute, com feien fins ara les polítiques d´esquerra, ni tampoc deixant a la seva sort als perjudicats per la crisi, com fa la dreta. França no pot suportar més que els aturats cobrin quantitats enormes, ni que la gent especuli quants anys hauran de treballar per «gaudir» de l´atur abans de tornar a cercar treball de nou. Tampoc pot suportar que la gent es jubili massivament als 60 anys. Macron vol canviar tot això, fent del dret a l´atur un camí per a la reconversió personal que condueixi a l´individu a tornar a trobar treball, vol aprofundir en la reforma laboral fent-ho amb decrets exprés per congelar els salaris per un temps... en fi, vol que el país es posi les piles treballant més, però... se´n sortirà?
En primer lloc Macron té un problema de psicologia. França és un país xovinista, on tot el que hi ha al món s´ha inventat allà, on res és millor que a França. Aquest orgull ha estat bo per reforçar l´autoestima del país, per donar moral i a la fi per crear més treball i riquesa, però és un obstacle per assumir que el país s´ha empobrit i que cal viure amb menys. És difícil fer entendre a algú que ha de treballar més, que ha de cobrar menys pel mateix esforç que fa per poder competir en el món global, quan sempre li hem dit que som els millors. A força de dir-ho s´ho han cregut. Per tant, la primera cosa és acceptar el problema, un acte d´humilitat, cosa que demana generar un relat clar que tothom entengui i pugui interioritzar.

La segona cosa que ha de fer és la famosa devaluació interna, abaixar els costos laborals unitaris, via reforma laboral exprés o, molt més ràpid, amb una devaluació amb IVA. Aquesta solució l´havíem treballat durant els anys de la crisi a Espanya i consisteix a apujar l´IVA de forma que l´augment de la pujada s´aporti directament a la reducció de cotitzacions socials a les empreses. Té el mateix efecte que qualsevol devaluació, penalitzant la importació de béns i serveis, afavorint la fabricació interna. Jo la prefereixo i també m´agradaria que s´apliqués aquí, tot i que és una mesura impopular que desgasta a qui la prengui i que al principi alenteix el creixement de l´economia, encara que al cap de sis mesos la pot impulsar via exportacions.

La tercera cosa que ha de fer és actuar a Europa, fent veure a Brussel·les que la posició d´Alemanya no s´aguanta a Europa. Que un país exporti molt és lloable, sempre que això no tingui efectes negatius per als altres que estan sota el mateix paraigua. Alemanya és la primera economia en importància d´Europa amb el 20,7% del PIB i amb un saldo comercial del 8% del PIB, cosa que vol dir que la seva economia sempre tendeix a revaluar l´euro. Si no ho fa prou és perquè les països del sud, França, Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia, amb un pes conjunt a l´euro del 36% contrapesen aquesta tendència. Si no hi hagués Alemanya, l´euro s´hauria devaluat fins arribar a corregir la mala competitivitat del països del sud, però dins l´euro això no es pot fer. Per tant, l´evolució positiva d´Alemanya perjudica els països del sud, alentint la seva sortida de la crisi. Això ja ho havia previst el tractat de Maastricht i, si bé obliga als estats a tenir dèficit zero i un endeutament per sota del 60%, també obliga a un sostre màxim de saldo comercial del 6%. Així que Alemanya no compleix tampoc amb un límit bàsic i no fent-ho deixa de ser la locomotora natural d´Europa, no augmenta el consum i manté els seus costos laborals i competitivitat, perjudicant la resta de la zona euro amb problemes per créixer. En definitiva, Alemanya fa trampa: si no estigués dins el paraigua de l´euro el seu marc s´hauria revaluat el 50%, el 100% o el 200%, frenant en sec les exportacions, en un mecanisme automàtic de l´economia. Gràcies a l´euro això no passa i per això és urgent que algú li exigeixi que augmenti el consum i inverteixi de forma que baixi el seu saldo comercial i ajudi l´euro a devaluar-se lleugerament, afavorint França i a nosaltres. Una solució seria que abaixés l´IVA. Pensàvem que François Hollande hauria sabut fer aquest enfrontament, però no va ser així i l´únic que va tenir valor de denunciar-ho va ser Matteo Renzi. Serà prou trencador Macron per resoldre aquestes qüestions? Avui hi dipositem tota l´esperança.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema