DIARI DE SESSIONS

PRESSUPOSTOS AMB ACCENT BASC

07.05.2017 | 07:14

En cas d´empat
Aquesta setmana la tramitació dels pressupostos generals de l´Estat van passar el seu primer tràmit amb el rebuig de les set esmenes a la totalitat. Ho van fer per la mínima, per un no res, quelcom mai vist fins ara: 175 vots a favor de retornar el text al govern –de rebutjar-lo, per tant– i 175 vots en contra d´aquesta opció. La votació es va haver de repetir tres cops i a la tercera, d´acord amb el reglament, els pressupostos van continuar el seu tràmit amb aquest empat. Disculpin si he començat d´una manera una mica farragosa. Ara bé, per a l´aprovació definitiva, es necessita un vot més. Els ulls apunten a un diputat canari de Nueva Canarias elegit en les llistes del PSOE i integrat en el grup mixt, el diputat Pedro Quevedo. Aviat se sentirà a parlar del «disputat vot del senyor Quevedo».

Socis diversos
Com sigui que aquesta cursa d´obstacles que suposa governar pel PP amb majoria relativa i amb uns socis parlamentaris principals tan imprevisibles i que els costa tant explicar el que fan, aconsegueixen i influeixen com són els taronges de Ciudadanos, el Govern central ha hagut de recórrer al sempre dúctil vot de la diputada Ana Oramas, Coalición Canaria, i als 5 vots del Partit Nacionalista Basc liderats per l´amic Aitor Esteban.
Apoteosi de la negociació en les millors condicions de joc, la que ha exercitat aquesta setmana el nacionalisme basc. La inexperiència o incapacitat dels taronges els va portar a anunciar fa moltes setmanes el suport als pressupostos a canvi de modificacions en les partides per un valor de 4 mil milions que ningú aconsegueix identificar en una política concreta o en una correcció majúscula dels pressupostos presentats pel PP.
Així, amb facilitat es van convertir en els pressupostos del PP-Ciudadanos sense conèixer quina diferència presentaven. Això va deixar el PNB en una posició de poder posar moltes més condicions sobre la taula. Per primer cop s´ha negociat una revisió de la quota basca amb focus i molta llum i taquígrafs. Molts altres anys s´havia fet amb un secretisme notable i una votació única en el Ple que no despertava –per a desesper de la pobra cultura política espanyola– quasi un nul interès. L´última renovació de la quota es va fer en una votació del 2007 i quasi ningú tenia present que el govern basc i l´espanyol tenien pendent acordar la «liquidació» dels últims deu anys i aprovar la previsió per als propers quinze.

La gran ironia
El partit Ciudadanos va fer bandera des de la seva irrupció en la política espanyola de la supressió de la quota basca. Això, que havia de ser un actiu per sumar vots en altres territoris, els ha fet extraparlamentaris a Euskadi, és clar. La gran ironia de la vida és que ara aprovaran uns pressupostos que confirmen, consoliden, avalen, reforcen, alimenten generosament i demostren la negociació en compartiments estancs que ha practicat el PP. Amb els vots dels taronges, la quota basca surt reforçada sota el lideratge del PNB i amb el silenci amb els llavis apretats de la resta de partits bascos.

I l´accent català?
Per ser franc, han estat uns quants els conciutadans i amics que desitgen ferventment la celebració d´un referèndum d´autodeterminació a Catalunya aquest setembre o a començaments d´octubre i que m´interpel·len perquè el nacionalisme català, i concretament el Partit Demòcrata, no hem entrat en la negociació en aquesta fase.
Ara ho argumentaré, tot i que prèviament vull destacar la peculiaritat d´una societat on àmplies capes dels seus ciutadans no volen deixar res per verd: repicar campanes i anar a la processó pot resultar una empresa complexa. No cal dir que estem disposats a la negociació d´esmenes en el tràmit que comença a partir d´ara. Però les situacions són molt diferents, en el punt de partida, entre Euskadi i Catalunya.

Dues realitats molt diferents
Es pot afirmar sense exagerar que avui a Euskadi l´opció independentista no és més important perquè el seu status quo present ja els garanteix una quasi-independencia, dit així de clar i planer. En paraules del periodista Enric Juliana, estem davant d´uns «territoris confederats, una Luxemburg del nord de la península».
Sé que aquesta frase pot ser impugnada en termes de ciència política, però té la seva part de raó. Les raons històriques els han emparat i els han portat per aquest camí. És ben normal que ho aprofitin. La situació a Catalunya avui és ben diferent: l´autogovern i especialment el seu finançament no estan blindats com a Euskadi. No ho estan en absolut i aquest fet marca la diferència. Fins i tot la reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes que s´havia de fer el 2014 no s´ha fet ni se l´espera per aquest any. Una gran avaria, un gran final d´allò que en el seu moment es va anomenar Estat de les autonomies.
Per això, les coses a Catalunya avui estan situades amb la mirada posada en altres horitzons. Algunes dades: la inversió a Catalunya no creix, com va prometre Rajoy fa unes setmanes a Barcelona, sinó que disminueix un 2,5%. Tenim una experiència llargament contrastada: les inversions que pressuposta l´Estat són difícils d´aconseguir i difícils d´executar.
L´any 2016 es va executar un 67,8% del que es va pressupostar. És a dir, un terç d´allò pressupostat no es va executar, parlem de 380 milions d´euros. La debilitat de l´autogovern català no permet recaptar tots els impostos i després negociar la quota ni fer obres a compte de la quota.
Aquí la situació és despulladament diferent: no compleixen i no ens financen amb l´autonomia perquè puguem agafar la iniciativa. Ramon Trias Fargas va escriure un llibre el 1986 a la llum de la seva experiència política parlamentària i de conseller d´Economia. El llibre duia per títol Finançament de Catalunya, crònica d´una asfíxia premeditada. La seva lectura és recomanable i ens ajuda a explicar-nos per què el moment polític català no està en la negociació de la quota sinó en la mirada posada en el pròxim mes de setembre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema