Procés o atracament

07.05.2017 | 07:14

Fa 25 anys es va estrenar la pel·lícula Reservoir dogs, de Quentin Tarantino. És una oda a la simplicitat de les grans històries. Va d´un atracament fallit. En conseqüència, els lladres entren en una espiral conspiranoide, un cop intueixen que entre ells hi ha un infiltrat de la policia, i s´acaben matant entre ells.
En societat estem condemnats a relacionar-nos, com si fóssim la banda de lladres. L´objectiu és comú (un atracament, el benestar general), però per norma no sabem d´on ve l´un i d´on ve l´altre. I és per això que dic «condemnats a relacionar-nos». Perquè l´entregent sol ser una sorpresa i ens pot fer dubtar de si som a la banda correcta. Amb el Procés, aquesta condemna s´ha fet més palesa que mai.
Més aviat que tard, un entén que per sobreviure depèn dels altres. Per tant també entén que, poc o molt, s´hi ha de relacionar, enllà del profit que en pugui treure. Quan es tracta d´un atracament, bé, la pruïja és la d´acabar quan abans millor, repartir-se el botí i si t´he vist no me´n recordo. És típic d´aquestes pel·lícules que un dels lladres tingui un atac de sinceritat, explicar la seva vida, i que l´altre se´l tregui de sobre amb un no m´atabalis, primer el banc.
Però quan el negociat és més ampli, posem per cas l´assumpte d´assolir la independència d´un país, els prolegòmens s´allarguen. I és llavors que no es poden fomentar les relacions purament interessades, perquè el llautó, en aquests casos, no triga gaire a lluir. En summa: ens relacionem perquè ens necessitem, i dependrà de cadascú que el negociat col·lectiu sigui més o menys plausible. Ara hi ha manta catalans s´estan fent molt pesats.
El Procés té visos d´atracament. Manté la banda de lladres en tensió, a l´espera del desenllaç. En aquesta tessitura, tanmateix hi ha dos matisos cabdals entre Reservoir dogs i el Procés. L´un, és que els personatges de Tarantino van per feina i no tenen gaire por de morir, a diferència dels capitostos processistes, que ja semblen infiltrats destralers. L´altre matís és que, al film, el robatori se´n va en orris, i en canvi els catalans encara no saben com fluirà l´assalt.
Bona part dels catalans s´han convertit en la banda de lladres que espera l´ordre del líder. Tancats en un pis franc, al principi els feia gràcia, tot això de menjar d´incògnit, de gallejar per matar les hores. Però l´espera s´està fent insuportable. Ai de qui surti a fumar un cigarret furtiu al replà. El líder no apareix. Creixen les rancúnies entre els congregats. La malfiança campa. No es pot viure sense parlar del Procés i del seu final. Tot són reülls.
Tarantino ho resoldria amb sang i fetge. Els líders del Procés diuen que ho resoldran convocant un referèndum. El Procés cada vegada s´assembla més a una pel·lícula de lladres i serenos. I no es pot parlar amb ningú que primer no et demani les credencials, a favor o en contra del desenllaç. Una realitat, en qualsevol cas, pesadíssima.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema