Cada cert temps apareix en els mitjans alguna classe de publicació en la qual es denuncia la implicació de la CIA (Agència Central d'Intel·ligència) en el que eufemísticament s'ha anomenat «guerra cultural». Aquesta vegada ha estat un informe de vint pàgines de la mateixa agència sota el suggerent títol de França: defecció dels intel·lectuals esquerrans. L'informe data de desembre de 1985, va ser desclassificat el 2011 i publicat ara per la revista Los Angeles Review of Books. En el resum, que vaig tenir ocasió de llegir a la premsa, s'al·ludeix al procés d'abandonament de les tesis marxistes entre figures destacades de la intel·lectualitat francesa que inicialment havien manifestat la seva simpatia per la Unió Soviètica. Una atracció que s'explica, segons els autors de l'informe, en assimilar els valors de l'esquerra amb la lluita antifeixista mentre que els de la dreta conservadora apareixien vinculats al règim col·laboracionista de Vichy. I va ser a partir de la rebel·lió hongaresa, de la primavera de Praga i sobretot del Maig de 1968, que comença a produir-se un canvi de perspectiva; és llavors quan «nous filòsofs» com André Glucksmann i Bernard-Henry Lévy es desenganxen dels ensenyaments d'antics mestres com Althusser, Derrida o Jean-Paul Sartre, als quals l'informe al·ludeix com a última camarilla de savis comunistes. Per cert que, sobre l'autor de La nàusea i tantes altres obres cèlebres llisca aquesta maldat a peu de pàgina: «En la seva última entrevista televisiva, va reconèixer que el marxisme havia estat un fracàs».

Vist l'informe des d'una perspectiva actual, el seu contingut no diu res que ja no se sabés. I vist des de la perspectiva de 1985 (governava González a Espanya i Reagan als Estats Units) doncs tampoc. Ja és sabut que els espies han de fer informes per justificar el sou i les despeses extra que la seva tasca comporta. Per la resta, la implicació de la CIA en la «guerra cultural» es remunta pràcticament a la data de la seva creació per la Llei de Seguretat Nacional de 26 de juliol de 1947. Una norma legal que, com molt gràficament expressa Frances Stonor Saunders en el seu llibre La CIA i la guerra freda cultural, «gairebé no prohibia res i ho tolerava pràcticament tot». De forma deliberadament ambigua s'al·ludia a l'autorització per dur a terme serveis d'«incumbència mútua i altres comeses i tasques». I allà hi cabia des del finançament d'un congrés cultural o d'una exposició de pintura (es va saber que l'Agència va afavorir l'art abstracte per combatre el realisme soviètic), a un cop d'estat en un país estranger.

La creació de la CIA en substitució de l'OSS (Oficina de Serveis Estratègics), aquella agència a la qual Truman no va voler mantenir com una «Gestapo en temps de pau», va suposar un canvi radical en la política exterior nord-americana per adaptar-la al seu nou, i reforçat, protagonisme imperial. A partir de llavors, conceptes com la «negació creïble» o la «mentida necessària» es van convertir en instruments legítims d'una acció política que es desenvolupava sense traves de cap tipus i al marge de la legalitat sempre que convenia. Ara per ara, amb Donald Trump a la presidència, estan de plena actualitat.