El passat diumenge vaig arribar de Munic. Concretament de l´aeroport de Memmingen, a uns 95 quilòmetres de la ciutat, a l´aeroport de Vilobí. Allà, a la inversa, un bus molt còmode, a la sortida del petit aeroport, et porta fins a Munic. Una connexió perfecta des de Cassà de la Selva que em permet vatjar en l´únic vol que hi ha uns dies concrets a les 7 del matí, per arribar a les 11 del matí a la ciutat alemanya, concretament a una de les grans estacions de trens, metros i busos. Aquest viatge d´anada i tornada forma part del meu trajecte vital des de fa un parell d´anys, ja que hi viu el meu fill gran, casat amb una muniquesa, tots dos enginyers de professió. Es van conèixer a la Xina l´any 2010, on tots dos havien anat per completar estudis. El destí. El fat, que escrivia el poeta. És un dels molts joves catalans que han trobat el seu lloc en el món lluny de casa, que, sortosament en el seu cas i en altres, viuen amb un bon nivell de vida sense oblidar els anys de formació, el sacrifici econòmic de les famílies, l´esforç i la dedicació personals. I també sense oblidar l´enyorança dels seus i del seu país. La família, els amics, els costums, les tradicions... Tot allò que forma part del teu jo més profund. Catalans al món, com s´escrivia des de les pàgines d´aquest diari.
El carrer on visc és un clar exponent de la fugida del talent a la recerca d´una bona vida que aquí se´ls nega sistemàticament. El meu fill a Munic, el fill del veí del costat, enginyer informàtic, a Berlín, el fill d´uns veïns del carrer de sota, economista, a les Filipines, en el sector turístic, la filla d´una altra veïna, enginyera agrònoma, a prop de Londres fins fa poc. Si ho apliquem a les ciutats, al conjunt del país, podem parlar perfectament d´una generació perduda, d´una generació que s´ha format en gran part a casa nostra i que ha hagut de marxar fora per la falta de bones oportunitats professionals i també personals perquè més enllà d´uns bons sous, hi han trobat també una bona conciliació laboral i familiar. Aquí seguim parlant i parlant però la gent jove no pot seguir esperant més, no pot seguir depenent de la imbecil·litat, de les picabaralles, de la falta de planificació, de les males polítiques, de la dilapidació de diners públics, de sous ridículs per a gent molt preparada. Ja ens ho sabem des de fa massa temps: «Qui dies passa, anys empeny» i, mentrestant, també la vida passa.
De Munic a Girona. De Girona a Munic. Ara amb més força que mai. La força que ens dona una preciosa catalana-muniquesa que aquesta setmana ha fet un any. Que aviat parlarà alemany i català. Que es mourà entre dos mons dins la mateixa Europa. Des del país germànic, però, la vella Europa es veu diferent. La diversitat és riquesa. El fred i la neu de l´hivern es veuran compensats als estius pel nostre sol, solet i les nostres platges. El nostre Mediterrani. La vida al carrer.
Cada vegada conec millor Munic. Ara ja m´hi moc amb metro i bus. M´hi vaig endinsant en les seves pinacoteques, els museus, els bulevards, el barri jueu amb la nova sinagoga que he visitat aquesta setmana. Espectacular. Els restaurants, amb la deliciosa i contundent gastronomia bavaresa, els antics cafès, confortables i silenciosos. Alguns edificis concrets que ens porten a uns anys 30 conflictius i tenebrosos. Els barris perifèrics. La Munic imperial i la Munic popular: la de les llargues taules de fusta -els biergärten- on comparteixes cervesa i tradició amb qui et toca al costat. I el que em queda per veure i flairar. Les paraules escrites al peu d´una fotografia que vaig comprar de Franz Kafka sense saber el que deien. Després ho vaig saber: «Hi ha un destí, però cap camí; el que anomenem camí, és indecisió». El destí. El fat, que escrivia el poeta.
