Els grans números se´ns escapen,

aquí i a Caldes de Malavella

joaquín durall banyoles

Una cullera sopera rasera de farina pesa 10 grams. Una bosseta de sucre de paper, també, i una oliva sense anxova, per aquí anirà. Deu grams no són res; i 1gram: la desena part, menys encara.

Les brises mitjanes que acostumen a bufar a Girona, no sobrepassen els 3 grams per cm2, llevat que tinguem tramuntana.

Els tres petits grams per centímetre quadrat, estrenyent sobre un metre quadrat, que són 100x100 cm, significarien una força de: 100 x 100 x 3 = 30.000 gr = 30 kg per metre quadrat; el pes d´un nen gran.

El castell inflable de Caldes de Malavella que ha volat, i ha arrossegat 7 nens al seu interior, presenta una superfície sensible, segons fotos, d´uns 4 metres x4metres = 16 metres quadrats. I ha estat impel·lit amb una força de 16 x 30 kg = 480 kg. Força que l´ha impulsat el vent; capaç de fer-ho volar, no amb 7, sinó amb: 480/30 = 16 nens de 30 quilos.

Si el castell, a sobre, no estava ben ancorat, cosa que que ni els arquitectes sabrien calcular en terrenys superficials, no m´estranya que hagi volat tot pels aires.

Al meu entendre, el més culpable és, sobretot, el disse­nya­dor que ha fet aquest castell-vela, tan gran com per arrossegar un vaixell de cabotatge.

Esperem que als nous calculistes mai més se´ls oblidi la llei dels grans nombres i no sobredimensionin, «si no és per seguretat».

Alcatraz i el Soto del Real

Lola Arpa Vilallonga can palet (peratallada)

Fa pocs dies, en un d´aquells canals de televisió que no fan anuncis, vaig gaudir de l´emocionant pel·lícula -o thriller com en diuen ara- dels anys 70, basada en un fet històric i protagonitzada per Clint Eastwood, La Fuga de Alcatraz.

Aquells policies que tan feien anar el xiulet com la porra sense contemplacions, aquelles celles estretes i humides, aquell ranxo... per sempre més incomunicats. Tot d´una vaig pensar que aquell si que era el lloc adient per acollir tota la corruptela del país, i no pas les presons de cotó fluix com «El Soto del Relax» com l´anomena el Gran Wyoming .

Potser abans de robar s´hi pensarien dos cops.

Estan podrint la democràcia?

xAVIER sERRA bESALÚ GIRONA

n A veure, vull ser clau, directe i breu.

Primer, dos «fets»: a) Es diu sovint que la democràcia és el menys dolent dels sistemes de decisió política: probablement és cert, ja que als llocs on no en gaudeixen es multipliquen les arbitrarietats, injustícies, ­dominacions, malestar col·lectiu i, en el fons, la manca d´humanitat i respecte a la «persona»; i b) A ningú ens agrada que ens gua­nyin en vots els qui no la pensen com un mateix (Maquiavel ja havia explicitat que tot s´hi val per assolir i conservar el poder: si no t´estimen, fes-los por).

I ara, dues «opinions»: a) Els «populismes», sovint demagògics, compten amb la «massa», no amb les persones: i em refereixo als de la «postveritat» trumpiana, i també als extremismes neofeixistes, religiosos o parasoviètics; i b) Si volem un «diàleg lliure de domini» (Habermas) l´única solució és l´educació ciutadana i la maduresa moral de les «persones».

Concloc: si volem salvar la democràcia -inventada a l´Atenes al s. V aC i revifada per a la modernitat a l´Anglaterra de 1688- ens cal una millor educació cívica. Hi invertim prou, en això? Algú m´hi ajuda?

L´Aplec de la Sardana de

Girona-2017

Lluís Torner i Callicó girona

Al maig, com es fa d´un temps ençà, s´ha celebrat l´Aplec de la Sardana, el dia u, dilluns, Festa del Treball, ambdós actes importants, l´un i l´altre.

A més, amb una coincidència, que marca un xic llurs celebracions, donant-les un cert aire de tristesa, cap de les dues passa moments prou bons.

Una i altra van perdent adeptes, una certa crisi s´hi fa evident, la sardana té menys gent que la balla, i el treball té a l´atur molta gent.

Una lamenta manca de balladors, mentre l´atur té més gent que «la balla», aquella afecta les tradicions, l´atur la vida quotidiana.

Mentre una depèn de tots nosaltres, pel que fa a les nostres tradicions; l´altre dels polítics i les empreses, i de com cal trobar-hi solucions.

Però avui toca parlar de l´Aplec, de la Sardana, de la nostra ciutat, que dona el títol a l´escrit aquest, de l´altre ja en parlen els sindicats.

Dins del nostre Jardí de la Devesa, a l´entorn d´aquell seu típic brollador, trobem les cobles i els sardanistes, que toquen i ballen, amb il·lusió.

Malauradament, però, s´hi palpa, la baixa, a la cita, de balladors, els amants de la dansa van de baixa, i la majoria grans, de jovent, poc!

Els que tenen cura de les ballades, i de l´organització dels aplecs, sortosament, no deixen d´esmerçar-se, el seu esperit no s´acovardeix.

Tan ells, com les cobles, es mereixen l´admiració, per la tasca que fan, enfront l´ensenyament que imparteixen, d´estima vers la dansa dels catalans.

Els castells semblen agafar el relleu, dins les nostres preuades tradicions, però la nostra dansa, un ball tan bell, té dret a compartir les posicions. Per tant, que els amics de la sardana, no perdin mai la força ni l´afany, fent-la lluir com una cosa nostra, que ha de perviure, sense morir mai!

Gràcies! Envers els que tenen cura del seu manteniment.