Heidi ha vençut la senyoreta Rottenmeier, si em permeten l'exageració. Diumenge es va lliurar a França una batalla de relats, i dos de cada tres votants va triar l'optimisme del jove Macron en lloc de la rondinaire Marine Le Pen, malgrat que les esperances de l'un no siguin més creïbles que les promeses de l'altra. Hi havia malestar, és cert; un malestar social que sembla part indestriable del caràcter polític francès, però una majoria de ciutadans han preferit canalitzar-lo en positiu cap al candidat que assenyala el cel blau, els núvols bonics i la lluna riallera. L'altre terç ha fet costat a la candidata que designa enemics de la pàtria i anuncia un combat sense descans i una victòria segura.

Macron ha guanyat per eliminació. Era al lloc precís en el moment precís i s'ha vist impulsat per les incapacitats i pels errors dels altres: de la dreta, que en els darrers anys ha canviat massa sovint de nom, de líder i de projecte, i que presentava un candidat amb cua de palla; i dels socialistes, que han afegit un espectacle de dubte i divisió al desgast que ja traginaven per un exercici decebedor del Govern. El sistema francès permet votar en la primera volta a favor del teu preferit, i en la segona volta en contra del que et fa més ràbia. Macron fa gràcia a un quart de l'electorat, però Le Pen fa ràbia a dues terceres parts. És un sistema molt pedagògic, perquè ensenya que la política també és l'art de buscar el mal menor.

Una part important de l'impuls que ha elevat Macron a la presidència ha procedit d'antics votants socialistes moderats, però el més probable és que governi en clau de centredreta, aplicant reformes econòmiques i laborals que signaria el PP si estigués al seu lloc. Li plantaran cara els sindicats i l'esquerra alternativa de Mélenchon, que és una mena de Podem a la francesa. Aquestes eleccions no han estat de la dreta burgesa contra l'esquerra obrera segons el model mític. Han estat una cosa nova i complicada. O potser no tan nova: de fet, assistim a un combat entre el lliurecanvisme i el proteccionisme, com al nostre segle XIX. Un proteccionisme en nom de la nació eterna i de les classes populars, que alguns ja anomenen nacionalpopulisme.

Les eleccions parlamentàries del mes que ve introduiran matisos a la polarització. Els partits descartats a la primera volta tornaran a l'aparador. I Macron haurà de demostrar que, a més a més de construir-se una imatge, també és capaç de construir un partit.