segons diuen els qui el coneixien bé, Jordi Pujol estava molt preocupat per com acabaria passant als llibres d'història. Ui! Ja no cal que s'hi amoïni. Segur que el titllaran de lladregot o faran servir alguna paraulota equivalent.

Per cert, quan remenem el diccionari Teide, el primer sinònim de lladre que trobem és esgarrapacristos. Caram! Lliga molt bé amb l'argot que utilitzava Marta Ferrusola a l'hora de bellugar els quartos que pispaven.

Tot això que, de mica en mica, anem sabent dels Pujol-Ferrusola és un gran episodi nacional de cinisme. Els seus protagonistes, però, el barrejaven amb un punt de deliri esquizofrènic: mentre ens sermonejaven des del púlpit presidencial, mentre ens alliçonaven i repartien carnets de catalanor, anaven desviant per darrere saques de missals cap a Andorra. Catalunya era la seva terra de fer pipes. Un tauler del Monopoly on practicaven l'estafa piramidal.

D'aquesta evidència, molta gent no se n'ha refet i no m'estranya. Perquè tenien nassos: al mateix temps que ens amonestaven per tenir una moral feble, un patriotisme de rebaixes o poca fe religiosa, ens ocultaven que, pel seu compte, ja havien esborrat de la llista dels deu manaments el no robaràs, el no diràs falsos testimonis ni mentides i el no desitjaràs els béns del proïsme. Quins figures!

Recordo que quan les urnes no els van afavorir, la mare superiora va tenir els sants pebrots de criticar el president de la Generalitat perquè era andalús i no parlava prou bé el català. En aquest país, i ara en som conscients, per ser Molt Honorable en primer lloc havies de ser un crac del Digui, digui? I després, esclar, del «Pispi, pispi?».