El que sigui un «social-liberal»

10.05.2017 | 07:20

a previsible victòria del social-liberal Emmanuel Macron a les eleccions presidencials franceses ha estat saludada en els mitjans com un èxit aclaparador contra el populisme, o neofeixisme, de la senyora Le Pen. I el primer a festejar-la amb entusiasme va ser l'encara president socialista François Hollande, que el va tenir en el seu Govern com a ministre d'Economia en qualitat d'independent. Per facilitar el triomf de Macron i portar-lo a collibè al palau de l'Elisi, Hollande no va dubtar a sacrificar el seu propi partit, un dels pilars de l'Estat francès durant tot el segle XX i el que va del XXI. Un sacrifici que dona idea dels importants interessos que estaven en joc tant a França com a la resta d'Europa.

Ara bé, què és un social-liberal? El terme sembla format per dos conceptes aparentment antitètics. Fins fa poc, teníem entès que el social estava barallat amb el liberal. I viceversa. Però es veu que en això, com en tantes altres coses, estàvem equivocats i ara sembla que l'interès predominant del capital, és a dir el liberal, pot conciliar perfectament amb els interessos dels assalariats, és a dir, el social, i cedir una part (petita, de moment) dels beneficis acumulats sense que les contradiccions del sistema provoquin indesitjables situacions de conflictivitat. Aquí, a Espanya, per posar un exemple, van ser governants social-liberals Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. El primer durant quatre mandats successius amb gran èxit de públic. I el segon durant dos que van resultar polèmics per la seva obstinació a imposar valors republicans (laïcisme, igualtat de gènere, memòria històrica, etc.) que a França estaven ben assimilats. A un ampli sector de la carcúndia nacional la importació d'aquests valors li va semblar subversiva i la crítica li va ploure de tot arreu.

Des d'aquesta perspectiva, Emmanuel Macron també és un social-liberal i caldrà veure si en l'acció de govern preval més el liberal que el social, que és l'esperable. De moment, el seu equip de relacions públiques (que per cert és el mateix de Strauss-Kahn, aquell president de la República in pectore que va veure frustrada la seva brillant carrera per un presumpte intent de violació d'una cambrera) ens l'ha dibuixat gairebé com un segon Napoleó. Arriba al poder als 39 anys, quatre més que el genial cors i s'ha casat amb una dona (23 anys més gran) que exerceix una gran influència en la seva vida, com la va tenir Josefina en el seu temps. I el nom del seu partit, En Marche, té inequívoques ressonàncies de les estrofes finals de La Marsellesamarchons, marchons»).

Al marge de tot això, no deixa de cridar l'atenció la disminució de la talla dels últims presidents francesos respecte dels anteriors durant la V República. El primer i més influent, el general De Gaulle (va deixar definides les regles del joc polític) era un home molt alt, de gairebé dos metres. I d'estatura semblant van ser Pompidou, Giscard d'Estaing i Jacques Chirac, tot ells bons mossos. El socialista Mitterrand va ser molt més baixet, encara que era un intel·lectual aficionat a les faldilles. El mateix que Sarkozy (portava alces a les sabates) i Hollande, que va canviar fins a tres vegades de parella durant la seva estada a l'Elisi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema