Fa poc, amb el nen miràvem fotos de quan érem petits. Ens comparàvem les semblances físiques, els escenaris on havíem estat captats, les situacions en què apareixíem. Observant una imatge en particular, a la qual se'l veu jugant en un parc quan tenia tres anys i escaig, el nen va dir que trobava a faltar quan era petit perquè «encara em faltaven moltes coses per saber». Per descomptat que la resposta va ser que ara, amb 9 anys, encara li queda un món per aprendre. Però va ser inevitable pensar que la seva afirmació incloïa una veritat inapel·lable: efectivament, a mesura que vas creixent, cada dia ets més conscient de qui ets, de la realitat que t'envolta, i si alguna cosa saps del cert és que hi ha parts de tu que ja són irreversibles. És a dir, mai més tornaràs a ser aquell nen que jugava al parc i revivint-lo a la fotografia sembles constatar que totes les passes t'allunyaran més i més d'ell. El que et queda, que no és poc, és preservar-lo, recordar-lo amb la màxima precisió, i entendre que saber més coses no representa negar-lo, sinó convertir-lo en la seva millor versió possible. Té raó el nen quan es lamenta de la pèrdua d'una certa innocència, perquè fer-se gran passa per adonar-se que el coneixement no sempre és sinònim de felicitat. Al contrari, a vegades arribes a desitjar que el cap deixi de donar voltes a les coses, que deixi d'analitzar cada imprevist. Però precisament per això és tan necessari tornar, de tant en tant, a aquell nen, a aquell parc, a aquell moment en què creies que el món era el que tu volies que fos, i no el que acaba essent. Perquè és aquell nen, que creix però no té perquè mutar, qui al final donarà sentit a les decisions que prenguis. No deu ser cap casualitat que, en acabar de mirar les fotos, pare i fill ens asseguéssim de costat a mirar plegats, per enèsima vegada, En busca del arca perdida, una pel·lícula que salta d'una generació a l'altra perquè el seu protagonista és la perfecta encarnació dels somnis infantils.