Hi va haver un temps en què el negoci bancari es podia atendre tant des del sector privat com del públic. De fet, a Espanya, gairebé el 50% d'aquest negoci estava en mans de les anomenades caixes d'estalvi. Malauradament, la pressió de la banca privada per controlar aquesta part del pastís i (especialment) la subordinació a interessos polítics de les pròpies caixes i el saqueig de què van ser objecte pels seus rectors, van acabar amb l'equilibri existent.

La immensa majoria de les caixes van ser privatitzades i es va passar al contribuent l'enorme factura del seu sanejament després d'haver-se promès des del Govern que això mai passaria. Les conseqüències estan a la vista. Ara, llegeixo en un reportatge del diari El País (sobre dades de l'Institut Nacional d'Estadística) que pràcticament el 50% dels 8.117 municipis que hi ha a l'Estat no compten amb cap sucursal bancària. Una situació que es fa especialment dramàtica en l'àmplia zona que formen Guadalajara, Burgos, Terol, Conca, Saragossa, València, Sòria, Segòvia i Castelló. En bona part dels pobles d'aquesta extensa regió (65.000 quilòmetres quadrats) no hi ha cap banc i els seus habitants han de recórrer als serveis d'un ofibús (oficina rodant) per treure diners, ingressar-los, o fer qualsevol altra de les gestions habituals. Això, o desplaçar-se en automòbil fins al nucli urbà més proper, que moltes vegades és la mateixa capital de la província. I de cara al futur, la situació no sembla que hagi de millorar. D'una banda, hi ha una nova onada de fusions bancàries i una també nova regulació de les cooperatives de crèdit supervivents. I de l'altra, l'anunciat increment de la despoblació en algunes regions, que l'any 2031 tindran menys habitants que el 1976.

És possible, argumentaran alguns, que aquest notable retrocés en el nombre d'entitats bancàries tingui relació, en part, amb els excessos de proliferació a què va donar lloc l'eufòria econòmica dels anys que van precedir a la crisi. I caldrà donar-los la raó. Però tampoc convindria oblidar que moltes d'aquestes entitats, sobretot pel que fa a les caixes, mai es van obrir amb criteris d'estricta rendibilitat econòmica sinó de servei social, cosa que la banca privada és reticent a sostenir.

No obstant això, als que per edat encara vam conèixer els cobradors de rebuts a domicili i el tracte familiar a les oficines bancàries, el canvi no ens agrada. Abans era d'allò més normal trucar per telèfon a un empleat de banca de tota confiança per ordenar una transacció amb la promesa de passar a signar la conformitat quan es pogués. Que de vegades eren bastants dies. I en no poques ocasions aquest mateix empleat havia de trucar per recordar-nos afectuosament el retard en complir l'expedient. És clar que també aquesta familiaritat propiciava algun cas escandalós d'abús de confiança que acabava al jutjat amb una sèrie de clients estafats. Però aquests, eren els menys.

En una ocasió em van explicar que un invàlid enviava el seu gos a cobrar la pensió al banc. Agafava l'efectiu i el portava a casa amb el rebut en un sobre. Després, el tornava signat.